S'acaben d'acomplir els 400 anys del desterrament dels moriscos i ens ve al cap el malefici que duem a les entranyes els que ocupem aquest espai de territori que anomenem C.V.
L'expulsió dels moros es va produir després d'intents reiterats d'imposar-los les creences, llengua i costums dels nous habitants cristians. La colonització començà amb la invasió cristiana en 1238 i acabà amb expulsió definitiva el 1609.
No passaria un segle – 1707 - abans que un altre exercit foraster – castellano/francés – derrotés a un autòcton i es decretés la llengua i costums conforme als conquistadors.
Tot procés substitutori requerix un temps i pot ser estem arribant a la fi d'esta nova colonització. Mirem la ciutat de València. El canvi de llengua fa décades que es va iniciar i, a hores d'ara, sols queden parlants residuals i la seua presencia testimonial a les escoles.
Però mirem altres aspectos ben notables del canvi. València ha sigut una ciutat de barris i poblats. Des del centre als afores: el Carme, Russafa, …Benicalap, Campanar, Cabanyal, la Creu Coberta … Els barris representen un model de convivencia. El veí d'un barri té personalitat, es fulanet, conegut pel veïnat amb un contacte humà. La pèrdua dels barris per les grans avingudes amb milers d'edificacions entre elles és la pèrdua del xicotet hábitat dels veïns per l'anonimat urbà. Aquest canvi s'ha produït en pocs anys, pot ser en els últims 50 ? Ara acudim a la darrera expoliació, amb molta sanya per les autoritats municiapals i autonòmiques, d'un barri. Es tracta del Cabanyal, cal acabar amb l'ultim model de barri i vida veïnal per fer una València gran.
Un altre aspecte flagrant de la destrossa i substitució és l'horta valenciana. Una de les terres més fèrtils del Món és asfaltada i edificada en la seua totalitat. Perdem el privilegi d'una terra que ens proporciona els aliments vegetals bàsics de la nostra cuina mediterrània. Edificacions arreu, cal alimentar el negoci per damunt de la qualitat de vida de les persones.
Aquesta tasca arrasadora està fent-se des de fa dècades. Governants de tots els partits que han passat per les depenències municipals i autonòmiques han jugat un paper en aquest sentit. Des de fa uns quants anys el trist honor li correspon a personatges amb cognoms de llinatge català – Barberà Nolla – o de la mateixa horta de València – Camps -.
Tot açò ha passat i està passant, cal, almenys, no perdre el sentit crític i com a notaris de la història alçar acta i preparar a les properes generacions per a les futures colonizacions.

Toni Francés (València)