UNA CULTURA OBERTA EN UNA UNIVERSITAT PER AL SEGLE XXI
26-02-2010

Hi ha a l’edifici històric de la Universitat de València, conegut com “del carrer dela Nau”, una sala d’exposicions que rep el nom de “Sala Oberta”. El nom fa al·lusió a les peculiaritats arquitectòniques d’un espai sense sostre i amb uns límits fins i tot una mica imprecisos. A mi, però, reconec que el nom sempre m’ha fascinat perquè “oberta” m’ha semblat el millor qualificatiu possible per al conjunt de l’activitat cultural universitària. Oberta al conjunt de la societat valenciana i amb una concepció plenament moderna del que és cultura, lluny de les jerarquies i elitismes que durant segles han marcat la vida mateixa de les universitats.
La sala en qüestió no té segles, és clar, sinó que va nàixer després de la gran remodelació de què va ser objecte l’edifici històric de la Universitat entre 1997-2000. Una remodelació que palesava la voluntat d’una institució que, a les portes del seu cinqué centenari, es projectava de forma decidida i esperançada cap al futur. Aquest impuls ha marcat la tasca dels diferents vicerectors que s’han responsabilitzat de l’àrea de cultura en aquest darrer quart de segle. I aquest impuls, renovellat, ha de marcar l’acció del futur Vicerectorat d’Arts, cultura i patrimoni, que la candidatura a Rector del professor Esteban Morcillo presenta com a clau de volta de l’acció cultural per a la Universitat que es proposa al seu Programa electoral.
En efecte, aquesta acció renovellada descansa en dos factors: l’aprofondiment del concepte d’obertura cap a la societat valenciana i la decidida aposta per la innovació també en el terreny artístic i cultural. Pel que fa al primer, la Universitat de València ha d’obrir, decididament, les seues activitats culturals i ha de fer-ho, a més a més, en tres direccions. En la primera, ha d’aconseguir que les propostes culturals que neixen, o es desenvolupen, al si de la Universitat, no resten reduïdes a una part minoritària de la col·lectivitat universitària, sinó que han d’arribar a tots els campus, a tots els estudis, a tots els universitaris en definitiva, mitjançant accions decidides i imaginatives en múltiples camps; aspecte fonamental aquest, perquè mala política universitaria seria bastir un Vicerectorat a esquenes de la pròpia Universitat.
En la segona direcció, la Universitat de València ha d’assumir el repte de convertir-se (en la mesura de les seues possibilitats, però sense cap por ni covardia) en un referent cultural per a la ciutat i per al País Valencià; referent tant més necessari quan –com tots sabem– la vida cultural valenciana viu a hores d’ara temps ben difícils. Un referent cultural que, per a que siga realment operatiu, ha d’eixir de l’àmbit universitari i ha de difondre’s per les ciutats i poblacions del nostre País gràcies a una política d’extensió universitària. La tercera, en fi, és per a mi la més important: la Universitat ha d’obrir les seues portes a la cultura que es fa fora d’ella. Els espais culturals de la Universitat han d’estar, doncs, oberts als agents culturals valencians i, pert això mateix, les iniciatives culturals –perquè de tenir iniciatives es tracta, en definitiva– que promoga el Vicerectorat comptaran decididament amb ells.
Si el que acabe de definir crec que marca bé les regles del joc de l’obertura, l’altre factor que volia destacar-hi, l’aposta per la innovació cultural, em sembla encara més fonamental. I és que la Universitat de València, malgrat els seus més de cinc segles d’història (que li han permés de consolidar un riquíssim patrimoni artístic i cultural), és una institució amb voluntat de futur, una institució acordada als nous temps. I així es com entenem el treball a dur des del Vicerectorat d’arts, cultura i patrimoni. Lluny de jerarquies artístiques, estarem especialment atents als nous llenguatges artístics, a les noves manifestacions culturals, a la cultura i a l’art, en resum, que mira cap al segle XXI des d’una Universitat dinàmica i que aposta per la cultura com a eina fonamental en la construcció del seu futur, tot contribuint així també a la construcció del futur de la societat valenciana.

Josep Lluís Sirera (Universitat de València)