PACO TORTOSA: Ací pretenc recomanar contrades que ajuden a suportar des de lluny les calors de l’estiu valencià. A modus d’exemple del que vos convide a fer per esmortir les xafogors nostres, vos conte que acabe de tornar d’un viatge en bici per les valls de Vega de Pas i de Soba a l’interior de Cantabria. El passeig en bici assossegat, poètic i sensual ens ha permés descobrir de manera íntima un territori fascinant.

Hem pedalejat per contrades on no arriba el soroll del litoral. Entre pobles i valls a escala humana, envoltats de silenciosos crits d’una natura desbordant. I per tot arreu corren aigües sanadores. Ens ha acompanyat, a més a més, un verd impol·lut i càlid que t’acarona la mirada i t’envolta suaument com una boira tendra. I tot amb temperatures agradables tant de nit com de dia, que mai superaren els 27 graus de màxima i amb mínimes entre els 12 i 15 graus. Si, a més de tot l’esmentat, he tingut la sort de pedalejar amb la companyia d’amistats d’una calidesa plena d’afecte que esborrona, què voleu que vos diga…

Vos conte per on hem transitat amb les bicis elèctriques els dies de pedaleig, i on hem fet nit, per si resulta del vostre interès.

Un dels paratges impagables és el pas de Castella a Cantabria mitjançant el coll de Las Estacas de Trueba. Esta carretera, solitària com poques, uneix Espinosa de los Monteros amb el poble de Vega de Pas.

Totes les tonalitats dels verds que es poden imaginar estan pintades ací, esquitxades subtilment pels colors vius de les flors en qualsevol època de l’any. Preneu-vos temps, doncs la temptació de parar, baixar de la bici i contemplar el paisatge a cada instant  és irremeiable en dies de sol (que són els menys en aquestes terres). Si per contra us topeu amb un dia de pluja i boira fina, descobrireu l’encant dels més autèntics paisatges càntabres. En iniciar el descens d’aquest mític port cal obrir bé els ulls, ja que la baixada des del nord de Castella ofereix algunes de les estampes paisatgístiques més belles de la península. Pocs ports de muntanya espanyols es van dissenyar amb una carretera tan enrevessada de corbes i contra corbes. El camí vola i discorre sobre ell mateix de manera bella i impactant. Per mi, la baixada cap a la Vega de Pas des del port de las Estacas de Trueba, és la més original i colpidora de tot l’estat espanyol.

Contribueixen a la bellesa global de la baixada les vessants, retallades pel gel en èpoques pretèrites, així  com els assentaments humans amb les seues barraques de les pastures d’estiu. Aquestes dibuixen una presència humana que ha deixat la seva empremta sobre un paisatge salvatge domat al llarg dels segles per ramaders i pastors. Entre tots ells pariren una de les cultures de muntanya més valuoses en les Merindades castellanes i la Vega de Pas càntabra.

La baixada d’aquest port a l’estiu va fer saltar les llàgrimes a més d’una amiga de manera ben emotiva, sobretot quan es va obrir el paisatge i va aparèixer davant nostre una panoràmica d’una bellesa esquinçadora. Aquest descens mereix ser gaudit a cada estació de l’any amb el cromatisme ocre de la tardor, el silenci de l’hivern i el verd intens i acollidor de finals de primavera i estiu.

A Vega de Pas recomane dormir i sopar a la Posada Casa de Don Guzmán (Tl. 625496279). Una casa més que centenària de famílies benestants, amb un pati interior que convida a viure vetllades inoblidables.

Des de Vega de pas, pedalejàrem fins a San Roque de Riomiera. Dos colls modestos (Braguia de 720 m d’altitud, i el alto del Caracol de 815 m), obrin panoràmiques enlluernadores entre diferents valls. Tapissos verds taquejats de rogles de boscos caducifolis t’envolten a cada pedalada, entre pastures de vaques subvencionades per la Unió Europea. L’estampa és idíl·lica, per què no dir-ho. Les carreteres tenen un trànsit tan escàs que semblen pensades perquè pedalegen per elles les cicloturistes assossegades, poètiques i sensuals. Et pararies a cada corba a les baixades, però les carones del vent a les galtes t’inciten a continuar baixant fins al fons de les valls.

Per la nit ens recollim a la Posada de la Vieja Escuela (Tel. 609985280), a 4 km de San Roque de Riomiera. Al bell mig de la part del mon rural cantàbric més intimista i solitari. Allí Miguel Ángel ens rep amb contundents abraçades. Les finestres de les seues habitacions són com una mena de quadres que mostren imatges de la ruralitat delimitades pels marcs de les finestres. Cada una és com una mena d’obra d’art creada per les persones sense adonar-se’n. La part baixa de la Vieja Escuela, és hui un restaurant elegant, no excessivament car.  La seua paret que mira la muntanya i el riu, és un gran cristall que deixa entrar al menjador el paisatge. Emociona tant eixe estar dintre i fora alhora, que m’ oblide què he demanat per menjar, hipnotitzat com em trobe per l’enlluernament que em produeix eixe balcó a la natura.

A l’endemà pugem en un lent pedaleig el Portillo de Lunada  (1.350 metres d’altitud). El modelat glaciar de les vessants que remunta esta carretera, solitària com poques, és d’una espectacularitat que deixa bocabadats a les meues companyes de viatge. En arribar al cim tens als peus tota Cantabria i la mirada pintada d’un verd que als valencians ens sembla irreal. I més este estiu, en que la falta de pluja a terres valencianes ens ha condemnat a tenir unes muntanyes grises, on moren cada dia desenes de pins per falta d’aigua caiguda del cel. Hi ha dies que m’afloren espontàniament llàgrimes d’emoció davant tanta bellesa- instants de plenitud fugaços que aporten una serenor zen. Et sents en pau amb tu mateixa i amb el món. I odies les guerres. I plores pels que neguen el canvi climàtic per tot arreu del planeta.

En arribar dalt del port amb un sol radiant, observem que la boira puja vertiginosa, imparable i tendra. Tot desapareix de la nostra vista. Els climatòlegs parlen de l’efecte Foehn, produït quan les masses d’aire tracten de superar una muntanya que els fa de barrera. Tot un espectacle de bellesa descarnadora.

Baixem fins el llogaret de Las Machorras. Ací Lidia ofereix unes cases rurals més que dignes, i un menjar casolà com ja no es cuina a les grans ciutats i llocs turístics (Tel. 645980013). Combina ella el treball de vaquera, amb la gestió de les cases rurals i el bar. I té energia per a tot i per a més. La seua eficiència et desarma i la contundència del desdejuni et remata- de pur plaer.

Des de las Machorras pugem el Portillo de la Sia. Queden enrere les terres de las Merindades i passem a la vall de Soba. De la duresa castellana, a la suavitat del verd cantàbric. Aquest coll, que et porta fins els 1.240 metres d’altitud, és un mirador d’excepció. Allí s’arremolinen ciclistes professionals, moteros, cotxes i rulots. Tothom vol gaudir del paisatge. Tots i totes volem que la natura ens ragale la seua senzillesa i bellesa. Deixar-nos acaronar la mirada per paisatges com aquests sanen a les persones com no podem ni imaginar. La baixada és d’una sensualitat i màgia que et pertorba cada porus del teu cos. Les parets verticals filles del gel, dels glaciars de fa uns milers d’anys, mostren als seus peus les zones de pastura d’estiu sobre les velles morrenes del glaciar. Prats de nou verds impol·luts taquejats per cabanes de pastor delicadíssimes i belles. L’harmonia del conjunt rural i ramader d’estes muntanyes semblava no existir ja al nostre país. I nosaltres ací estem, baixant amb els ulls plens de bellesa i a cavall d’una simple bicicleta.

La baixada finalitza a les portes del Parc Natural Collados del Asón. Un mirador obri panoràmiques pels voltants del bell punt del naixement del riu Asón. Parets verticals, boscos inaccessibles i bellesa nua per al bell i gratuït gaudi de la ciutadania.

Baixem fins el cor secret de la vall de Soba. Al llogaret de Quintana he descobert este estiu l’hotel del Jardín de las Magnolias (Tel. 603802196). Des de fa poc més d’un any el gestiona Raquel i la seua família. Catalans inquiets que han descobert un menut paradís en esta vall sagrada. L’hotel ocupa una antiga casona de pedra amb bigues i sostres de fusta d’una originalitat escènica que et pertorba. Habitacions, menjador i terrasses tenen en comú la serenor que transmeten. I tot el conjunt localitzat al caliu d’una vesant de muntanya que, com una mena de trencaclosques, et permet arribar a raconades intimistes on poder desconnectar el cos de l’ànima. La casa i els jardins són adients per fer trobades i teràpies i cursos de qualsevol tipus. A tots ells obri la casa, de manera dolça i professional, Raquel. Qui a més a més fa teràpies amb cavalls que cuida al veí llogaret d’Astrana. Paga la pena visitar este Jardín de las Magnolias per recolzar un projecte de vida i treball en la natura que emocionen. La vetllada que passàrem plegats amb Raquel va ser del més emotiu del viatge. Tornarem al Jardín de las Magnolias.

L’endemà no feia sol, però el bany va ser inevitable al riu Gándara. Prop del llogaret de Veguilla, un antic assut en desús forma un salt que cau a sobre d’un toll d’aigua per emmarcar. Em vaig deixar acaronar per aigües gelades purificadores. La contrada sembla escapada de l’Amazònia, de tant salvatge i secreta.

Per la nit ens recollírem al balneari Casa Pallotti (Tel. 946806002), a la vall de Carranza, on gaudírem de les seues aigües mineromedicinals recollides dels brolladors de les Termes del Molinar. És un dels balnearis més antics del nostre país, remodelat de manera gens pretensiosa, permet a les classes mitjanes gaudir d’un balneari d’altres temps.

Del balneari de Carranza, el nostre perible viatger tanca un cercle fins a Espinosa de los Monteros. Tot mitjançant el port de los Tornos (920 metres d’altitud), i per valletes ben desconegudes localitzades a cavall entre Cantabria i el País Basc. Per ací als ramaders els té absolutament pertànyer a una Comunitat Autònoma que a altra. Ells sols demanen preus per la carn i reconeixement pel seu treball dur i solitari.

Preneu notes finals. Les valls interiors de Cantabria és una de les poques contrades del planeta on encara es pot gaudir de moments espirituals, màgics… Ancestrals. Els mestres budistes tenen també allí, si volen, el seu espai. I nosaltres, que tornarem el proper any. De bon segur. Te’n vindràs? I si no és amb nosaltres, no dubtes d’anar pel teu compte. Ací, al cor de Cantabria on encara podem gaudir d’un món rural que creiem desaparegut.