DE VIATGE PEL CAMÍ AUSTRAL XILÈ/3:Villa O’Giggins, el cul-de-sac final del Camí Austra

Paco Tortosa: Després de 20 dies de pedaleig des de Puerto Chacabuco, els viatgers cicloturistes valencianets arribem a Villa O’Giggins, final de l’afamada carretera austral xilena. Les lectores de la Turia poden pensar “què dimonis és en realitat aquesta carretera, o camí austral xilé?” Si li pregunteu al senyor Google, podreu comprovar que es tracta d’una carretera que connecta Puerto Montt amb aquest llogaret austral de Villa O’Giggins.

La informació oficial de les pàgines webs i del govern xilé diuen que els 1.240 km d’aquest camí de més al sud de Xile, van ser construïts a la dècada dels anys 80 del passat segle XX. L’obra va ser executada pel Ministeri d’Obres Públiques, alguna institució privada i, sobretot, per l’exèrcit xilé. Segons la informació oficial, varen morir 11 persones, la majoria militars. Però xerrant amb gent major que va participar en la construcció, ens assabentem que varen haver unes 3.000 persones desaparegudes de qui mai se’n va saber res. Les dures condicions climàtiques, la complicada orografia, el vulcanisme, les solsides de terres i neu (per les quals més persones moriren), els tsunamis i els limitats recursos tècnics, provocaren aquesta mortalitat inimaginable en obres públiques europees per aquells anys. Pedalejant ara per la carretera austral, em faig creus de com varen poder construir certs trams entre uns boscos impenetrables, congostos gegantins, rius inabastables i pluges amb mitjanes superiors als 9.000 mm anuals. Impressiona pedalejar per aquest camí sabent que cap persona ha caminat mai per les seues voltants.

Com deia, arribem després de quasi tres setmanes de pedaleig al llogaret de Villa O’Giggins, pregunte per l’actual alcalde i la gent de l’alberg on passem nit el cerca i me’l presenten. Ell és Àngel Alvarado, en realitat un tècnic assessor del municipi, un home de 37 anys nascut a Puerto Aysen que va estudiar arquitectura a la universitat de Temuco. Aparegué per Villa O’Giggins com arquitecte i hui s’encarrega de la planificació i l’execució de projectes d’ordenació territorial en unes terres virginals i bellíssimes com aquestes. De la carretera austral m’explica que va ser com una mena de carretera de penetració en territoris ignots de grava i terra compactada. Hui quasi la mitat dels 1.200 km es troben pavimentats. Em diu que en la construcció competiren l’exèrcit i el ministeri d’Obres Públiques, fet que provocà actuacions suïcides que resultaren en nombroses morts. Aquesta carretera és prioritària per al govern xilé, no sols per desenvolupar la regió austral, sinó també consolidar l’ocupació del territori per les disputes de fronteres que encara persisteixen entre Argentina i Xile.

Jo reivindique una carretera austral sense asfalt de manera egoista com a cicloturista, però també com a conservacionista, ja que els seu asfaltat implica una ampliació, amb els consegüents talls a la muntanya, així com un rellevant impacte paisatgístic en un territori- faig memòria- que encara no ha trepitjat cap ser humà. Em comenta Àngel que a Villa O’Giggins viuen unes 500 persones, en una villa que ell defineix la darrera etapa de la carretera austral i punt de partida per arribar al Camp de gel Sud. Pensa que el poble s’està obrint al món, en plena metamorfosi d’una societat de ramaders molt primària que tan sols té uns 30 anys, quan arribaren ací els primers colons en inaugurar-se la carretera austral. I Àngel vol i no vol que la carretera austral tinga continuïtat cap al sud per Argentina, tot i que sembla que també el govern s’està plantejant donar continuïtat per la part dels fiords del Pacífic fins a Punta Arenas.

Deixe la conversa amb Àngel i continue passeig per Villa O’Giggins, on ens hem hagut de quedar tres dies perquè el vaixell (de tan sols 16 places i lloc per huit bicicletes) que creua el llac del mateix nom camí d’Argentina, per sorpresa nostra i de desenes de cicloturistes de tot el món, no té horaris i depén dels vents que bufen cada dia. Ens conten que ha hagut viatgers que han esperat a Villa O’Giggins fins a 10 dies! Així que passegem la vila al llarg de tres dies de manera assossegada, i gaudim a doll de l’alberg El Mosco que ens acull. Allí raone amb la seua directora i gerent, Orfelina  Barriga, una dona de 59 anys nascuda a Valdivia. Em deixa corprès el fet que visca en aquesta regió austral des de fa uns 50 anys, quan ací tan sols es podia arribar en vaixell, avionetes precàries i cavalleries. Per molt que ací a Villa O’Giggins arribà fa tan sols uns cinc anys, quan el seu benvolgut amic Jorge Salgado, que fundà aquest conegut alberg, es ficà malalt i morí amb 52 anys. Era un espanyol de Galícia que tancà el cercle d’una vida fascinant a Villa O’Giggins! Des d’aleshores l’alberg va passar a mans dels germans. Però l’ànima del projecte hui és Orfelina, qui intenta cuidar amb delicadesa als viatgers.

L’alberg El Mosco es va inaugurar l’any 2008, sent un dels pioners Jorge, qui conegué a Orfelina en Coyhaqué poc abans de ficar en marxa aquest alberg. Ací observe com arriben alberguistes de tot el planeta. En aquests quatre dies hem pogut conviure amb suïssos, francesos, japonesos, belgues, coreans, argentins, americans, anglesos, alemanys… Orfelina pensa que el futur d’aquesta vila és complex, doncs comença a ser un destí molt conegut on arriba sobretot un turisme molt aventurer i alternatiu, tot i que amb poc pas de persones, gens massificat. Orfelina opina que la carretera austral porta avantatges i desavantatges. I que per ella la pavimentació fins a Crochane és possible, però no la desitja fins a Villa O’Giggins, ja que perdria l’encant de l’aïllament que hui tan meravellosament conserva.

No puc tancar aquesta crònica sense deixar de nomenar a Marcus, el patró del petit vaixell que finalment ens porta fins a Candelario Manssila, al sud del llac i camí d’Argentina. D’ell depenen tots els qui hui volen creuar al país veí. El viatge amb Marcus és dels que no pots oblidar.

Siga amb bici, a cavall, a peu, en transport públic o amb furgoneta llogada si voleu, vingau a recórrer una vegada en la vida la carretera austral xilena. El més aviat possible, abans que la pavimenten en la seua totalitat. Morireu de plaer davant de tanta bellesa i salvatgisme. A bon segur.

Fotos: Paco Tortosa

 

Escrito por
More from Redacción

UCCELLACCI- HALCÓN A LA CAZUELA

Al actor Antonio de la Torre la Turia le dio un premio...
Leer Más

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *