L’última entrega de la saga més popular de Marvel ha establert un punt d’inflexió que apunta bones maneres. Com a bon crossover, la trama general integra totes les pel·lícules de superherois en solitari (amb una superheroina a la vista, per fi!), per la qual cosa si no heu vist Captain America: Civil War (2016), Thor: Ragnarok (2017) i Black Panther (2018) anireu un poc perduts, sobretot al principi.

Thanos, un extraterrestre que domina un vast imperi amb el seu enorme poder, pretén reunir les Gemmes de l’Infinit per tal de satisfer la seua megalomania i perpetrar un genocidi de talla universal. L’equip dels Venjadors, ampliat per les noves incorporacions però disseminat a causa de conflictes interns, tractarà d’impedir que aquell tità boig elimine la meitat de l’univers per tal d’establir la seua pròpia idea de pau i  equilibri.

Si bé les dues entregues anteriors de la saga (Avengers, 2012 i Avengers: the age of Ultron, 2015) havien mantingut l’èpica, la gracieta vacil·lona i l’exhibició d’efectes especials a parts iguals en una atmosfera blanca i lluminosa, Infinity War ens presenta un ambient més seriós, fins i tot tètric, molt més pròxim al que es desprèn de la lectura dels còmics en els que s’inspira. No significa això que aquestos es seguisquen fil per randa ni que es renuncie al sarcasme ni a l’èpica (per favor…), però Thanos no és un antagonista fàcil, feble ni esperpèntic, com sí que ho han pogut resultar Loki o el contradictori Apocalipsis de l’entrega de X-Men homònima (2016). Al seu voltant s’estructura tota la història i no pareix que aquest pes doblegue al personatge en cap moment, posant la cosa ben difícil als seus contrincants. Pare ací per no soltar spoilers, però deixeu-me explicar una qüestió: el propi nom de Thanos prové de la paraula thánatos, que els grecs utilitzaven per a la mort. Per alguna cosa serà.

Així doncs, un dels trets més destacables és aquest canvi de tendència en el to de la narració. Si bé alguns personatges com Thor o Steve Rogers canvien lleugerament el seu caràcter respecte les entregues anteriors (el primer cap a l’humor i el segon cap a la gravetat), en general es respecta la línia que cadascun ha mantingut en cada entrega, la qual cosa afavoreix el contrast entre l’habitual forma de treballar de l’equip i la magnitud de la situació a la que s’enfronten.

D’altra banda, hi ha certs riscos que aquesta pel·lícula afronta i que, degut al seu final, hauran de ser resolts en la quarta entrega amb bones maneres si no vol decebre. En primer lloc, el món del cinema no és el del còmic, però la nòmina de personatges que s’han de conèixer per tal de seguir la trama en tota la seua extensió ha seguit augmentant, fins al que tal vegada siga el límit recomanable. Està molt bé tractar de copsar tota la magnitud de l’edició impresa de l’aventura, però un excés de personatges pot arribar a causar, com a mínim, problemes per a seguir la història. De fet, arrel d’açò pot semblar que els papers de tota la nòmina de venjadors estan descompensats, sobretot tenint en compte la bona rebuda Dr. Strange i Spiderman: Homecoming. Tanmateix la durada de la pel·lícula, uns bons i àgils 149 minuts, permet que la història es desenvolupe sense quasi estretors i que es puga gaudir del detall dels escenaris, les històries paral·leles i les batalles entre els dos bàndols.

En definitiva, Avengers: Infinity War, si bé no és l’obra definitiva de Marvel, sí que representa dins del gènere d’aventures una aposta molt forta i seriosa. Com sempre, el seu final ens promet una entrega propera amb unes espectives molt elevades que esperem que puga satisfer. Tant de bo que el hype no faça de les seues…