Torne a passejar en bici per la meu estimada comarca de la plana d’Utiel-Requena. Ho faig ara per la tardor. Pedaleje emocionat entre els ceps de les vinyes que ja han regalat al planeta els seus fruits. El fred de la tardor pinta les fulles de coloracions enlluernadores per un temps efímer. La fulla mostra transparències roges i grogues, abans de caure al terra suaument deixant nuets els ceps. El ball de colors hipnotitza com a pocs llocs del planeta. Les fulles, a més d’estètica, aporten al terra abonament, en podrir-se entre el silenci de l’hivern. Un meravellós cicle de la natura que es repeteix anualment de manera gratuïta, per al deler de les persones més sensibles.
Al bell mig d’este paradís agrícola, hi ha un lloc d’hostatge i restauració d’una singularitat única: Vilasira. Fa uns mesos que han obert. La meua amiga Lola Bascuñán, cicloturista ella, em va convidar a visitar l’establiment el passat dissabte. La seua filla i el seu gendre són el propietaris i impulsors del més recent i original projecte d’allotjament rural a terres valencianes.
Arribe a Vilasira des de Requena pedalejant de manera assossegada, poètica i sensual, amb la meravellosa companyia de la meua amiga Cristina. Ens llegim poemes entre els mosaics de vinyes i els bosquetons de pins, entre els quals encara persisteixen carrasques centenàries. Passem per l’interior de llogarets com El Pontón, Los Ruices, Casas de Cuadra i Las Monjas. A penes unes desenes de persones hi habiten tot l’any, en plena tranquil·litat. És com viure al paradís, protegits de manera natural del coronavirus. La major part són jubilats de conversa agradosa i dolça.
En Vilasira ens rep, amb un somriure que li guaita pels ulls, per sobre de la mascareta, Ana, la filla de la meua amiga Lola. En aquestes notes no parlaré de les instal·lacions de manera objectiva, per això ja té el lector la pàgina web de Vilasira. Ta sols faré esment de les meues sensacions, emocions i reflexions provocades per la visita.
M’agrada de partida com naix el projecte. Lola i el seu marit Richard (actor ell i realitzadora de televisió ella), com a fills de famílies de Requena, portaven temps cercant un lloc a la seua terra d’origen on poder oferir a la ciutadania un establiment arrelat al món rural. Coneixien la casa del Pinar. Fa poc es feren sabedors que els seus propietaris eren un matrimoni d’anglesos, que vivien allí des de feia 30 anys i el venien. En febrer passat el compraren, i quan estaven mig instal·lats per allí i abans d’obrir-lo, vingué el confinament de març pel coronavirus. Allí passaren pares, filla, gendre i la neteta Sira- per la qual duu el nom l’establiment- el confinament de primavera. Descobrint dia a dia que havien encertat amb la compra, de tanta energia positiva con sentien, involucrant-se amb les tasques del camp i comprovant de primera mà, que viure en una casa a camp obert suposava el millor antídot contra la Covid19 i els possibles confinaments futurs.
M’emociona de Vilasira la seua presència subtilment integrada en la contrada natural i rural de les vinyes de la plana de Requena. Em sembla quasi miraculosa l’harmonia aconseguida amb la integració de la casa i el medi ambient siga obra d’ humans. Però sí, les persones, de tan en tant, aconseguim integrar-nos de manera respectuosa en l’entorn natural. I aquest és el cas de la casa del Pinar, situada ben a la vora del barranc d’Albosa.
M’admira que després del pas dels anglesos, i l’actual viure i treballar de Lola i Richard, l’arquitectura dels quatre edificis que conformen la conformen conserven els trets originals volumètrics, de superfície i d’altura, construïts amb materials de la terra que els envolta. I que els jardins exteriors i les terrasses continuen ennoblint l’entorn com si no hi hagués passat el temps des que es varen edificar allà pel final del segle XIX.
Em sedueixen les habitacions, tan bellament decorades, amb trets rurals i intimistes. Per les finestres es percola la tènue llum tardoral i ompli de colors tota l’estança. Totes les persones d’este país deurien portar a la persona enamorada, a passar alguna nit en qualsevol d’elles. A bon segur que els seus crits de plaer, precedents d’un orgasme còsmic, volarien per les finestres entre les penombres de la nit, provocant la caiguda de la darrera fulla tardoral d’un cep distret. Harmonia, colors, transparències, silenci i sensibilitat componen el millor caliu per a l’amor.
A Vilasira, estigues allotjat o no, també es poden fer les tres menjades del dia. Pots celebrar reunions d’amics o familiars, i fins i tot casar-te al davant d’un mar de vinyes que emociona, per després tancar el dia de la celebració a la suite.La piscina, localitzada al migjorn, arrebossa sensualitat. En ella estant, refrescant les calors d’estiu, a bon segur t’arravaten els sentits l’encant d’un paisatge taquejat de vinyes, pins i carrasques. Em conta Ana, que el passat estiu la gent allotjada, celebrava la bella i agradosa experiència aplaudint cada dia a la posta de sol, i allargant el crepuscle deixant-se acaronar pels sons de la natura i la frescor de l’aigua a la vora.
Ana i Richard volen començar ja a conrear amb vinyes les seues quatre hectàrees de propietat, per fer el seu propi vi en ecològic. Per molt que també ofereixen fer cates a Vilasira dels caldos de qualsevol altre celler de la comarca, així com de la resta del planeta.
Dinàrem amb la família a sota d’una parra de colors ocres. El marc era idíl·lic. Calia que el menjar estigués a l’altura de tot el que vos he comentat. No ens defraudà, ans al contrari, de tan original i ben cuinat com estava tot, i delicadament presentat. El capvespre pintava de colors suaus Vilasira, i el sol anunciava el final de la jornada. Marxarem prests, ja que encara restaven més d’una vintena de km per arribar a Requena en bici. Encara com són elèctriques i arribàrem entre dos clarors, amb un cel de colors hipnòtics dels que t’acaronen l’ànima.
Bé, ja teniu un nou secret desvelat del nostre país del segle XXI. Si voleu gaudir d’un tros de paradís, a la plana de Requena Utiel acaba de nàixer un projecte digne i respectuós d’ hostatge i restauració rural. D’eixos que et fan memòria que el futur econòmic i de qualitat de vida, és molt més viable a l’interior de les terres rurals valencianes que no a les grans ciutats. Unes terres molt menyspreades en les darreres dècades. El temps donarà la raó a Lola i Richard, pel seu encert d’ haver apostat per tornar a la terra i al seus orígens familiars per terres de Requena. No s’ho penseu i deixeu- se caure per Vilasira. Bon passeig i millor estada el més assossegada, poètica i sensual possible. No oblideu el llibre de poemes.
