Segle XXI. Temps de pandèmia. Ben entrat l’octubre i fins a principis d’any, un exèrcit silenciós del qual ningú parla, es mou entre bancals d’oliveres a les terres interiors valencianes. Ni a massa altitud, ni a vora mar. Són milers les persones anònimes que, des de fa més de 2000 anys, recullen d’un arbre el fruit més preat de la Mediterrània: la oliva. D’ella extrauen estos dies un or líquid: l’oli.

Recorde de xiquet, amb tan sols 6 anys, anar a fer l’oliva als bancals dels meus iaios a Vallada. Uns dies a l’Albirlet, a la vora del llit del riu Canyoles; altres dies a uns bancals de la clotxa Fonda, en plena muntanya de la Solana, i ben a tocar el terme d’Enguera. Espolsàvem les olives sobre unes precàries teles. Quasi totes queien fora, així que les recollíem del terra amb paciència i humilitat. El temps no contava i l’oli era sagrat. El treball duríssim. Recorde l’hivern que el meu pare em feia un foc a la clotxa Fonda; jo tenia 7 anys. En ell em calfava les mans de tant en tant, de tan gelades com les tenia de recollir olives entre la neu. Després les baixàvem fins al poble, camí de l’almàssera, a cavall de dos burrets de mirada trista, però força valents i intel·ligents. Arribats al segle XXI, les persones que fan l’oliva cada any, almenys disposen de bones i amples teles de plàstic i algun que altre aparell mecànic per espolsar les olives. Conseqüència: el treball és més amable. Però en essència poca cosa ha canviat. Cal extraure les olives del seu arbre, recollir-les i transportar-les a les almàsseres.

Al País Valencià existeixen escasses finques de conreus d’oliveres industrialitzades, on la recollida de les olives es troba tota pràcticament mecanitzada. De fet, la major part de les propietats son minifundistes, així que són milers els valencians i valencianes els qui mantenen el conreu de les oliveres en tot el conjunt del territori valencià. Tots participen del cicle anual estos dies. I ho fan massivament. En cada poble de les terres interiors valencianes, els caps de setmana és quan més renou hi ha pel camp. L’oliva es recull a temps parcial. La gent després del treball, agafa els aparells de collir i, au, a fer l’oliva: estudiants, jubilats, dones i homes, tots al camp. Nosaltres este any, a la nostra finca de Carcaixent, on tenim 25 oliveres, tan sols hem recollit 500 kg d’olives, Les hem portades solemnement a l’almàssera i ens han produït 103 litres d’oli ecològic. Un 21% de rendiment, un resultat excel·lent en gran part perquè no tenen reg, cosa que fa que  en cada oliva hi haja poca aigua i molt d’oli.

Com que en l’almàssera cal esperar un parell d’hores perquè te les molguen, puc observar les persones que van arribant amb les seues collites. I allí et trobes de tot. Gent que porta les olives en caixes, borses, basquets remolques, furgonetes, cotxes… Em commouen les persones molt majors que arriben, fiquem per cas, amb una caixa d’uns 20 kg. Les mostren a l’almasserer, i este, a ull, els dona a canvi uns dos, tres o quatre litres d’oli. Altres com nosaltres, molguem els 500 kg i ens emportem a casa tot l’oli que han tret. Per als curiosos; cada  quilo d’olives mòlt a l’almàssera costa 18 cèntims d’euro. Hi ha gent, com un conegut amic meu de Vallada, que este any ha collit 12.000 kg d’olives. Amb aquestes quantitats, s’emporten una part en oli per a casa per tot l’any. La resta de la collita la venen a l’almàssera. Mentre la gent fa cua, hi ha qui complementa la seua escassa collita, comprant-ne allí mateix oli acabat de moldre a 4 €/litre.

        El veí de Vallada, el dels 12.000 kg, es queixava del baix preu al que ha tingut que vendre gran part de la collita. Sembla que al voltant dels 30 o 35 cèntims d’euro el kg. No els ix a compte si hagueren de viure sols de la collita de l’oliva. Com que la conreen i cullen a temps parcial, tot i ben molest, la ven a eixe preu. Algú deu fer molts diners, treballant la mitat que el meu amic, fent d’intermediari de les seues olives entre l’almàssera i el consumidor final.

Altre moment emotiu i agradós de contemplar, es produeix a l’almàssera quan cada persona que ha vingut a moldre les seus olives, s’assenta al davant de la seua aixeta. Per ella s’esmuny l’oli i comença a omplir garrafes de 5, 8, o 25 litres. L’or líquid va eixint suau, setinat, verdós i silenciós. Una filera de 6 persones s’enfronten alhora a cada aixeta. I conten les marraixes que van omplint, mentre calculen els litres d’oli que trauran per cada 100 kg d’olives. Quan ja el tenen carregat als vehicles, tots comparteixen les xifres de rendiment obtingudes. I a tos els sembla baix. Es bastant habitual que, entre els propietaris de les olives ja mòltes, es parle de quina almàssera dona més rendiment i en quin poble està. Molts van provant cada any en una i en altra.

A l’almàssera que nosaltres les portem, a partir d’una certa quantitat et molen les teues olives. Per contra, normalment a les almàsseres de les cooperatives, es mesclen  les olives de tots i et donen l’oli a un rendiment que sembla ser el de la mitjana de totes les olives dels socis. La gent que té oliveres en ecològic, com és el nostre cas, preferim almàsseres que molguen el nostre oli per preservar la marca d’ecològic.

Mentre tornava a casa des de l’almàssera, pensava que l’acte d’anar a fer l’oliva no ha estat afectat per la Covid19. Mentre a les ciutats les persones es troben en gran part confinades a les cases, el món rural, el món de les oliveres centenàries i mil·lenàries continua el seu curs lliure de coronavirus. No podem parar, el fruit es cria cada any i cal recollir-lo. I molta gent a les grans ciutats depèn del treball dels agricultors, de les persones que cada any fan l’oliva als seus bancals. En silenci, de manera humil. Amb una estima per la terra tan profunda com les arrels de les mateixes oliveres. La major part de les oliveres del nostre país, han vist nàixer i veuran morir a les persones que extrauen els seu or líquid a les paradisíaques terres mediterrànies.

I amb estos nous temps de pandèmia, a què espera la gent per tornar a ficar en conreu les oliveres dels seus pares? O per què no, comprar terra entre gent urbana i plantar oliveres? Al nostre món rural hi ha un gran futur impossible d’imaginar a les ciutats. L’oli fet per tu mateix és el més saborós i miraculós del món. No s’ho penseu. Convidats quedeu a formar part d’eixe exèrcit silenciós que cada any es fica en marxa per anar a fer l’oliva. Vos esperem.