REDACCIÓN: S’ha celebrat al vestíbul del Teatre Principal de València la presentació del llibre ‘L’òpera oblidada’ d’Ernest Gonzalez Fabra el segon de la col·lecció Patrimoni Musical Valencià que edita l’Institut Valencià de Cultura.
El director general de l’IVC ha manifestat en la presentació: “Amb una prosa amena però carregada de rigor en els continguts, ‘L’òpera oblidada’ no solament és el llibre on es fa crònica i relat de les representacions d’òpera en la València de principis del segle XIX sinó que també és un llibre d’història i d’assaig cultural, sociològic i lingüístic dels temps convulsos regnats per Carles IV, Napoleó i Ferran VII”
I ha afegit: “Amb els llibres ‘L’òpera oblidada’, d’Ernest González Fabra, i ‘Fil de la memòria. El romancer tradicional a les comarques de Castelló’, d’Àlex Torres Tomàs, en l’IVC encetem la col·lecció Patrimoni Musical Valencià amb les intencions de recuperar la nostra història musical, valorar-la i fer-la visible a la ciutadania melòmana i no”.
En la primera part de la presentació l’autor ha parat atenció a la nul·la presència de les òperes de Mozart i del nostre Martín i Soler al Teatre de València, en el moment que cronològicament els corresponia, i ho ha contraposat a diverses representacions de l’obra d’Antonio Salieri, el qual, igual que els dos compositors anteriors, també treballava a Àustria.
En la part central de la conferència Gonzàlez Fabra ha explicat les causes del triomf sobre l’escenari valencià de l’opéra-comique francesa, entre les quals preponderava la normativa proteccionista en favor dels artistes espanyols i de l’ús exclusiu de la llengua castellana, que expulsava de fet els artistes italians. La primera de les actuacions musicals ha tingut com a finalitat exemplificar aquest tipus de música escènica francesa.
Segons l’autor, aquesta situació es mantingué fins que el fenomen rossinià esclatà imparable en la dècada de 1820 i comportà que l’òpera provinent d’Itàlia fora la protagonista en l’escena local. Precisament, la segona pausa musical ha retut homenatge a l’òpera de Rossini.
Al final de la seua intervenció ha descrit el pas, en 1832, de l’òpera des del teatre vell, denominat la Botiga de la Balda, fins al nou coliseu del carrer de les Barques, que més tard prendria el nom de Teatre Principal. Considera que la nova infraestructura cultural propicià el retorn dels músics italians, amb representacions de primer nivell, expressades en la llengua original dels llibrets. En l’última actuació s’ha cantat un ària d’òpera de Bellini, que era el músic predilecte del públic valencià en el moment descrit. L’autor ha conclòs amb algunes anècdotes i fets operístics inèdits que es produïren en el període que ha estudiat.
