‘No. No sóc la novia del bateria!’. Aquesta contundent afirmació l’han de fer les dones, massa sovint, quan algú les veu amb les baquetes a les mans i pregunten si són les novies de… Es tracta d’una declaració d’intencions i una reivindicació vital que dóna títol al programa de Radio Turia on les protagonistes són dones músiques de tots els temps i gèneres, dirigit i presentat per Amparo Durban, una de les bateristes pioneres de la dècada dels 80 amb el grup que va fundar format per xiques, Primer Aviso. Tot i que no n’és conscient, ella és referent per a altres dones emergents en l’escena. En realitat, Amparo, que és multiinstrumentista i veu, va haver de tocar la bateria per la manca de dones que hi havia en aquella època. Era difícil trobar bateristes, però quan et topaves amb una d’elles era habitual que tocaren altres instruments i inclús que foren cantants molt bones com és el cas de la pionera amb majúscula Karen Carpenter qui es recordada més per la seua veu que per ser una excel·lent percussionista.

Per sort, en el segle XXI, avancem i comprovem com hi ha instrumentistes de tot tipus. No obstant això, amb prou esforços les descobrim en cartells de festivals o les veiem ignorades per la crítica. Amparo es sorpren que encara, hui en dia, bateristes professionals continuen patint discriminació. Eixes són les raons per les quals aquesta música, líder de les bandes Nana, Natanson o Ellas.son, ha tingut la iniciativa de dur endavant un documental que retrata tres dones de tres generacions distintes unides per una passió: la música. Junt al seu instrument, la bateria, Abril, Amparo i Elisa faran un viatge en el qual recorreran el camí de la història i el rol de la dona en les seues diferents èpoques. El film porta per títol, Tam Tam girls, Mujeres con ritmo i les trobareu en Facebook on han arrancat una campanya de Verkami, amb diverses recompenses, que finalitzarà el 30 de març. Aquest treball serà, sense cap dubte, una aportació molt important per tal d’assentar la perspectiva de gènere en l’escena actual i futura.

La bateria ha sigut considerada històricament com un instrument masculí carregat de mites. Un d’ells, i sembla mentida, és que cal tocar-la amb les cames obertes i clar, una dona ha de romandre amb les cames creuades o tancades. Un altre mite és que requerix força, i clar, la força està adjudicada únicament a la testosterona. El vigor i l’ímpetu és necessari per a carregar i descarregar els instruments i això s’ha de fer en equip. Per a tocar la bateria val més la traça. Només cal fixar-se en la contenció amb què les baquetes freguen les bateries del jazz. En qualsevol cas, clar que les dones poden fer colps i sorolls intensos en el rock, el metal o el punk i cada vegada en són més en tots els estils, passant pel pop, el country o l’orquestra.

La percussió és la forma més antiga d’instrument musical. M’agrada pensar que les bateristes són les hereves de les nostres iaies, aquelles que tocaven el pandero, les postisses o la pandereta. El documental Tam Tam girls. Mujeres con ritmo, posa a totes aquestes dones del passat i el present -amb vocació de futur-, en el lloc que els pertany sense ser la novia de ningu.