Crítica de “En la playa de Chesil”,
de Petra Biondina Volpe (4)
Por Àlex Gutiérrez
En general, per molt que a dia de hui l’amor i el sexe estiguen comunament acceptats com a experiències independents, encara es corre el risc d’acudir al cinema i trobar-se un greu al·legat a favor de l’amor romàntic i del sexe com a conseqüència. Però vas a veure En la playa de Chesil i et trobes amb un discurs clar, potent i evocador sobre les diferències entre eixos dos conceptes. Sense flagel·lacions, atacs ni acusacions.
La història ens presenta a Florence Ponting (Saoirse Ronan, Lady Bird, Brooklyn, Gran Hotel Budapest) i Edward Mayhew (Billy Howle, Dunkerque), dos joves acabats de llicenciar i de casar i que representen dos extrems de la societat britànica de principis dels seixanta. Ella és la filla major d’una família burgesa molt acomodada del sector industrial, d’eixes que havien heretat el classisme de l’etapa victoriana i per a les que les aparences i la forma comptava més que el contingut. Ell no és exactament fill de proletaris, però la seua procedència no és comparable a la de la seua esposa i això és el que, precisament, crida l’atenció de la jove Florence i afavoreix el mutu interès. L’acció comença la nit de noses, quan la inexperiència i sexualitat de cadascun no es poden dissimular més i s’han de posar les cartes damunt de la taula. En línies generals, En la playa de Chesil ens presenta una història sobre la maduresa i els traumes de joventut que no pretén, però, oferir una moralina unívoca.
Gran part de l’obra es situa durant la primera vesprada dels dos com a marit i muller, en una demostració de com s’ha de parlar de les coses sense explicitar-les. Cada frase i cada gest que tenen lloc en l’habitació de l’hotel i a la platja, serveixen per a remetre a històries del passat que completen el gran puzle que és la relació entre Florence i Edward, en un exercici d’evocació del que Proust i la seua magdalena es sentirien orgullosos. La segona part de la pel·lícula planteja un canvi molt marcat, tant de ritme com en el to, canviant la suavitat, l’humor i la tendresa de l’etapa de joventut per una certa crueltat in crescendo a mesura que s’avança cap a la maduresa, la qual troba la seua màxima expressió en el plànol final del metratge, matèria obligatòria de l’estudiantat de direcció cinematogràfica.
A banda de la qualitat interpretativa a la que ens té acostumats Saoirse Ronan, ens trobem amb un Billy Howle a l’altura de les circumstàncies, creant entre els dos un engranatge que dóna molt bon joc en les situacions que ens presenta la història. No obstant, tal vegada la direcció a càrrec de Dominic Cooke (The hollow crown), una fotografia quasi pictòrica i el guió d’Ian McEwan, autor de la mateixa novel·la en la que es basa la pel·lícula, siguen els ingredients que fan possible que els dos protagonistes puguen lluir-se en el seu treball. Però si hi ha un element destacable és la banda sonora. En concret, la relació que s’estableix entre els personatges i la música, que permet passar de Mozart a Chuck Berry sense solució de continuïtat perquè cada peça i cada so guarda un vincle molt estret amb la trama i els personatges.
He de reconèixer que no he llegit el llibre i que moltes crítiques afirmen (com és habitual) que és molt millor, per la delicadesa i la profunditat amb la que tracta cada passatge. No obstant, qui ha llegit i vist En la playa de Chesil afirma amb rotunditat que no es podia haver fet una versió cinematogràfica més fidel i respectuosa amb el caràcter del llibre, que ja és més del que es pot dir d’altres adaptacions. Per tant, aquesta és una pel·lícula molt recomanable abans d’encarar les vacances d’estiu i, precisament, sorprèn la seua arribada als cinemes a les portes de la temporada baixa.
