Després de més de set anys, Rafa Xambó trau nou disc. La presentació serà al Teatre Micalet de València el 26 de juny.
Rafa Xambó ha llançat a través de huitanta plataformes digitals el seu seté disc, La dansa d’un temps nou, després d’una exitosa campanya de Verkami que inclou el format de vinil. És tracta d’un recull de dotze cançons amb algun text propi i altres de Maria-Mercè Marçal, Manel Marí, Anna Montero i Txema Martínez. El músic i sociòleg afirma que vivim un temps terrible en què la crisi civilitzatòria —ecològica, sanitària, econòmica i social—, la crisi de crisis, ens aboca a l’egoisme cínic o a la desesperació. En aquest context també podem aferrar-nos a viure en la resistència a la barbàrie i la dignitat personal com una nova forma de felicitat i d’alegria. Res millor que la companyia dels grans mestres per a completar la banda sonora del temps que ens ha tocat de viure.
Al disc trobareu relectures lliures de poemes i cançons. Cadascuna d’elles té diverses simbologies: Univers, de The Beatles, representa la voluntat de mantindre’s fidel a les pròpies maneres d’entendre la vida, ‘res no canviarà el meu món’, diu la tornada. Hi ha una reivindicacio de qüestions polítiques de sempre, de memòria, com la composició de Woody Guthrie de l’any 1939 que va dedicar a les dones americanes que venien a lluitar contra el feixisme a la guerra d’Espanya i d’Europa. El poema de Nâzim Hikmet musicat per Pete Seeger, és una reivindicació de la pau i un refús a la vilolència nuclear, o el mític poema de Salvador Espriu, Indesinenter, que va esdevenir quasi un himne de la lluita antifranquista quan va ser musicat per Raimon, ‘mai no hem pogut, però, deseperar del vell vençut”.
El disseny gràfic de Cèsar Amiguet explora la relació interior/exterior tan latent en aquests temps d’esperança continguda i, amb una composició sobria i neta, afirma que la seua intenció és deixar que el contingut parle, sense excesos formals ni interferències estetitzants que distorsionen la importància del missatge de les cançons.
I és que Xambó es centra en les coses més importants de la seua vida, com la infantesa, i ho fa des de l’experiència com a a pare i des de la maduresa reflexiva, mentre sembla que li canta a cau d’orella a la seua filla menuda. Com a contrast, sonen guitarres electriques i una voluntat de reivindicar el pop rock. La presència de la bateria i el baix accentua eixe sabor. Musicalment hi ha una mixtura de cançó d’autor, que a ell el caracteritza, amb referències elèctriques, acústiques i electròniques que compten amb la col·laboració del jove músic saforenc, Joan Palomares, de la banda Prozak Soup. Ell ha ajustat l’electrònica contemporània a l’esperit dels temes d’autor i ha fet que aquesta siga una proposta diferent a tota la discografia de Xambó. Els dos junts han compost l’ultim tema de l’àlbum, “diners de sang”, un cóctel de creació intergeneracional des d’on llancem una visió del món que compartim com a sociòlegs i somiadors, diu Palomares.
Aquest treball, creat durant la pandèmia, es pot considerar la continuació del tercer disc de Xambó, “Cançons de la memòria trista”, editat fa catorze anys, però amb una mirada actual i feta amb és profunditat. En ambdós hi trobem intimisme, solidaritat col·lectiva, memòria històrica, esperança i promeses del futur que foren defraudades. Totes aquestes emocions s’expressen ara amb un plantejament inèdit per a l’autor, i per això es diu ‘La dansa d’un temps nou’, perquè tot ha canviat per sempre.
Feia set anys que el músic de la Ribera del Xúquer no publicava un disc de creació pròpia des que ens sorprenguera amb ‘T’estimo tant. Sonets de Shakespeare’ amb la traducció de Txema Martínez, o en 2015 quan va rescatar del seu inventari una maqueta de l’època de la Nova Cançó, Llibertat.
La presentació de La dansa d’un temps nou (enregistrat a Novoestudios amb segell discogràfic d’Stanbrook Produccions) serà el 26 de juny al Teatre Micalet de València. Hi comptarà amb la banda de músics que ha gravat el disc (Salva Vazquez al piano, Àlvar Carpi i Miquel Xambó, guitarres, Chris Attwel, baix, o Ben Wirjo, bateria) i serà un espetacle multidisciplinar on, a més de la música en viu, hi haurà projecccions audiovisuals, dansa i poesia.
Com subratlla l’autor, en temps de pandèmia moral, només trobarem un bri de redempció en l’estima, l’empatia i la bellesa de l’art.