PACO TORTOSA: Fa molts anys, quan vaig escoltar la primera vegada la paraula globalització, no em va fer gens de gràcia el que explicaren que significava. Tots i tot el món anàvem a estar connectats i més a prop, persones, mercaderies, sistemes productius, cultures… Tot anava a ser un únic món i millor. Ignorant de mi vaig pensar que globalitzar-se anava a ser fer arribar democràcia i els drets socials a totes les persones treballadores de tot el conjunt del planeta i els seus habitants. Quan als pocs anys vaig observar que es deslocalitzaven empreses de països rics, perquè els treballadors dels països més pobres de l’orient cobraven menys, vaig confirmar les meues pors respecte a la globalització. Jo pensava que amb la globalització els treballadors de, fiquem per cas, Xina o Bangladesh, passarien a cobrar el mateix que un treballador d’una fàbrica a França i que els governs passarien a ser democràtics. Què il·lús que sóc, redéu. Aquesta globalització, combinada amb les crisis financeres cícliques del capitalisme depredador, ha portat a la pèrdua de llocs de treball al nostre país i a un futur incert després de la darrera crisi econòmica de 2008.
Hi ha empreses com Inditex que fabriquen roba a Xina o Bangladesh amb mà d’obra ben barata i que nosaltres paguem a preu d’or a les tendes de tota Europa. Un fet que no puc més que viure amb indignitat i com a un insult, sobretot per als treballadors que cobren en aquells països un sous de misèria, per cosir una peça de vestir que després es ven al nostre país a un preu que ells no

cobren treballant tot el mes. Tots ho sabem, però la societat no fa res per denunciar i canviarho. I em fot observar-ho i patir-ho sense a penes poder fer res per solucionar-ho. I el que és pitjor, tot al servici d’ un capitalisme depredador, cruel i injust . Ara, amb l’aparició del coronavirus, el món s’adona que la globalització no és gratuïta. Sí, fa anys que vivim a un món híper connectat, un món global que evidentment també globalitza els virus. Així que el primer que em ve al pensament és que caldrà canviar el món de dalt a baix si eixim d’esta crisi del coronavirus. En aquest context, mentre escolte com el govern espanyol declara l’estat d’Emergència, els pensaments i les reflexions s’amuntonen, com imagine que deu passar-li a molta gent. A molts lectors i lectores de la Turia que, en aquest exemplar, van a llegir més coses del coronavirus i el món al que ens aboca, que no de cine. Perquè han tancat els cines, i la Cartellera es dedica habitualment i sobretot a fer crítica de cine i a anunciar la programació de les sales. Un dels pensaments en porta a la reflexió de paradoxes com la de que l’ Espanya “vaciada ”, és també l’Espanya buida de coronavirus. A menys gent i més aïllada, menys contagis. Fa dècades que observe al llarg dels meus viatges, que la hui coneguda com a Espanya buida, era per mi un territori amb més futur que no la vida artificiosa i insalubre de les grans àrees metropolitanes. Evidentment, no pel que fa a oportunitats per cercar treball, fer-te ric o gaudir d’ofertes culturals i relacionals. Però, al món rural en general i a les muntanyes en particular, la gent que allí resisteix el pas del temps i no abandona la seua terra, gaudeix d’un aire net, uns silencis sanadors i una aigua d’una qualitat impensables a les grans ciutats. En definitiva, que assaboreixen cada dia una major qualitat de vida que no a les ciutats, pel que fa a variables ambientals, paisatgístiques i de salut. I com que estan aïllades al bell mig del paradís, el coronavirus tardarà o no arribarà, si no el porta la inconsciència de la gent urbana que igual fuig de les ciutats cercant eixos espais rurals on pensen que estaran més segurs. En aquesta context, estaria molt bé que la gent del litoral urbà valencià no pujara als pobles d’interior en un temps.
Mentre el virus es passeja pels carrers i places de tot el món, jo em trobe podant tarongers al meu hort de Carcaixent on visc tot l’any. Els retalle els cabells i els mandariners m’ofereixen la seua flor esclatant. De tan bell i estètic com em resultava ahir treballar olorant el perfum paradisíac de la seua flor, en molts moments em semblava irreal, com que no era possible que el món estigués

mig aturat i en crisi sanitària. La sensació era agradosa, però ben estranya i dolorosa alhora. Així que cada dia continue amb el meu treball d’agricultor, cosa que em permet desconnectar per unes hores de les noticies relacionades amb el coronavirus. I em venen més reflexions al cap, podant hui divendres tarongers i mandariners. Pense en els agricultors i ramaders de l’Espanya buida, o no tan buida, que continuen treballant la terra estos dies tan durs i complexes. I quina paradoxa: ho fan perquè puguen seguir menjant les persones urbanes que ara els toca estar tancades a casa pel coronavirus, sense poder anar a treballar molts d’ells als restaurants o les sales de cine, posem per cas. I com que la crisi del coronavirus ha coincidit en el temps amb les reclamacions del món rural i dels ramaders i agricultors, em pregunte si aquesta crisi ajudarà definitivament a que la societat prenga consciència que els nostres companys que cuiden les terres i els ramats, haurien de cobrar un sou digne al camp i les muntanyes pel seu treball continu, silenciós, solitari i solidari.
Per altra banda, i en aquest context, pense si era precís que la globalització implicara tal crisi per als nostres agricultors i ramaders, per l’entrada de molt de menjar des d’altres països. No haguérem pogut mantenir des de fa dècades una part de l’economia del nostre món rural amb mercats de proximitat, això que anomenen actualment km 0? El nou món tecnològic i híper connectat del segle XXI, deuria ser compatible amb economies i mercats locals, complementant-se tots dos, i ajudant així a mantenir les nostres tradicions, patrimoni, agricultura tradicional i ramaderia extensiva.

Aquesta crisi sanitària ens portarà inevitablement a una crisi econòmica, que en el context d’un planeta governat, com deia abans, per un capitalisme salvatge i depredador, pot portar a la societat espanyola i valenciana a una situació ben compromesa. Així que, probablement siga necessari com a part de la solució, tornar a recuperar les terres abandonades les darreres dècades per tal de ficar en peu una economia local que ens permeta viure amb més dignitat que la que ens ofereix aquesta societat capitalista. Cal pensar que més enllà de la crisi del coronavirus, ja ens està portant de cap a l’infern la crisi ambiental centrada principalment a dia de hui en el canvi climàtic. Fàcil és entendre que aquesta crisi planetària de salut, es una part de la crisi ambiental derivada de l’ús que fem del medi ambient del planeta. I a veure si després d’esta crisi del coronavirus, deixem de consumir sense parar bens superflus, de viatjar de manera banal, de presumir i admirar a la gent rica o de desplaçarnos cada dia al treball amb cotxe privat. I sobretot comencema pensar que el món en el que vivim és complex i amb molts fronts oberts. Més dels que imaginem, amb la qual cosa és ben necessari que la ciutadania prenga consciència de manera global que cal un canvi de model i estil de vida; perquè esta crisi sanitària, si torna a passar, ens trobe vivint en un món més sostenible i digne. Diuen que les crisis serveixen per créixer i ser millors a nivell personal i com a societat. A veure si prenem bona nota. Si és que el canvi climàtic combinat amb el coronavirus no se’ns emporta per davant. Si desapareguem com a espècie, no passarà res, a l’endemà seguiran la resta d’espècies vives animals i vegetals, gaudint d’un medi ambient que per a res es preocupa de nosaltres. Ànim, i feu vida en casa el major part del temps possible.