PACO TORTOSA: Entre el 30 de desembre de 2017 i el 14 de febrer d’aquest any la vida m’ha portat de viatge amb bici per terres australs xilenes. Ací van tres pinzellades que espere animen a les lectores de la Túria a viatjar per un dels territoris més primigenis del planeta, encara que no ho facin amb bicicleta. La primera de les cròniques té a veure amb els terribles vents que bufen a la part argentina, per la qual haguérem de pedalejar per tal d’arribar a les contrades xilenes de més al sud de Torres del Paine i Puerto Natales. I de com condicionà el nostre viatge i ens va permetre viure un dia de gratificants i contradictòries experiències. Per cert, els meus companys al llarg d’aquest temps viatger varen ser Toni Hernández, un fill d’Alzira, Sole Vilar, filla del Genovés (tots dos mestres) i Laura Ballester, veïna de Valèncià i acreditada periodista.

Després de creuar de Xile a Argentina pel mig i tempestuós llac O’Giggins i la bellíssima llacuna del Desert, arribàrem a El Chalten, als hipnòtics peus de les muntanyes del FiztRoiy. Allí ferem nit. A l’endemà teníem al davant nostre el repte d’arribar a El Calafate al llarg d’ uns 200 km de terres inhòspites, com poques les hi ha al planeta. La Patagònia argentina és un terreny sec, dur i inabastable on els vents bufen constantment de ponent a velocitats desconsiderades un dia sí i altre també. Almenys no plou. Com que dels 200 km els primers eren uns 80 km amb el vent a favor i una vintena en contra o de gaidó, decidírem fer tan sols amb les bicis eixe centenar de quilòmetres. I en dos dies. Algú pot pensar que no devia ser massa complicat. Ni ens importava. No havíem arribat fins allí per fer-nos els valents i les valentes i no preteníem presumir de grans gestes. Tan sols volíem gaudir del viatge de manera assossegada, poètica i sensual. I patir el menys possible.

Així que planificàrem fer el primer dia uns 55 km amb el vent a favor i el segon dia de pedaleig uns 65 km, 20 dels quals serien amb el vent en contra i de gaidó. En una mena de venta (amb restaurant i lloc d’hostatge) un bus que fa el trajecte entre El Chalten i el Calafate ens replegaria el segon dia per portar-nos fins El Calafate.

No semblava massa complicat. Però, on dormiríem la primera nit? Entre El Chalten i l’esmentada venta hi havia un desert on s’albiraven només dos o tres estàncies (que és com a Argentina anomenen a les gran propietats ramaderes de la Patagonia). Decidírem demanar en una d’elles una paret que ens protegira del vent, de tant fort com bufava. Per moments inclús bufant per l’esquena el deu Eòlo semblava que ens anava a llançar pel terra. Intentar plantar la tenda fora de les edificacions de l’estància era una quimera. Així que decidírem provar fortuna a l’estància coneguda com Santa Margarita. El gerent, de manera gelada i distant ens oferí un espai protegit del vent a la vora d’un lloc on fan torrades de carn. I desaparegué. Allí muntàrem les tendes. Al poc aparegué aquest home de poques paraules amb un matrimoni amic que passava uns dies a l’estància. I ens contà coses de la seua vida i el seu treball ací al bell mig del no res. O del tot. El seu nom és Cristian Ribera, un home ben paregut de 32 anys nascut a Rio Gallego (província de Santa Cruz). Porta ací a l’estància Santa Margarita treballant poc més de dos anys com administrador. Tot i que tan sols estudià secundària i al poc es ficà a treballar amb 18 anys. Es troba solter i em diu que viu bé la solteria perquè és aquesta una ruta molt visitada i el Chalten està a pocs km. Per nosaltres, valencianets amb propietats agrícoles minifundistes, em deixà descol·locat quan em comunicà que la finca ramadera que ens acollia eixa nit abasta 75.000 hectàrees. I encara em resultà més sorprenent fer-me sabedor que els propietaris són 50 persones de l’àrea metropolitana de Buenos Aires, entre els quals es conten metges, advocats, polítics, banquers… Molts dels quals també tenen terres per on pasturen vaques pels voltants de la capital del país. Ací en l’estància de Santa Margarita no són vaques les que pasturen, sinó 20.000 ovelles i unes 300 vaques. Amb Cristian treballen actualment 8 persones més que viuen ací tot l’any, quatre ací on nosaltres estem hui acampats i altres quatre en diferents habitatges de l’estància. Per l’interior de l’estància discorren tres rius amb aigües del desgel dels propers glaciars veïns del Perito Moreno. Aquesta propietat de Santa Margarita té una costa de 60 km pròpia del llac Viedma.

Cristian em comentà que aquestes 75.000 hectàrees podrien acollir a molt més ramat i ser una mina d’or combinat amb el turisme, però els 50 terratinents capitolins res volen saber sobre el tema, de fet han ficat l’estància a la venda perquè l’anterior administrador no produïa més que pèrdues, en quedar-se part dels guanys falsificant contractes, vendes i despeses. Cristian ha aconseguit aturar aquesta sangria econòmica i li fot que es venga. Sembla que en pocs mesos Santa Margarita passarà a ser propietat d’una dona finlandesa d’uns 60 anys i gran poder adquisitiu que vol la finca amb el Cristian inclòs, per abandonar el món europeu i deixar-se portar pels vents patagònics purificadors.

Després de xerrar amb Cristian sopàrem amb unes viandes gelades ben prompte, per tal d’ anar aviats a dormir i a l’endemà marxar a les 6 de la matinada, quan els vents són més temperats. Toni pregava per una cervesa o un got de vi que no teníem i el sopar, per molt que abundant, perquè sempre portem queviures a les alforges, quedà una mica aspre. De postre, un poc de xocolate i fruita.

Quan poc abans de les 9 de la nit anàvem ja a recollir-nos a les tendes per dormir, aparegué de nou Cristian i ens convidà a casa seua a prendre alguna cosa. No era qüestió de ser desagraïts en terres patagòniques envers les persones que ens acollien. Li diguérem que ja havíem sopat i que de bon gust acceptàvem anar a fer-nos un cafè o una infusió. A casa cuinava la dona del matrimoni amic. L’edifici on viu Cristina és una casa d’estil colonial de finals del segle XIX. Era com un viatge pel passat que ens porta fins a una cuina espaiosa on anaven a sopar el matrimoni amic de Cristian i les seues dues filles. Nosaltres discretament ens asseguérem a una de les puntes de la taula. I començaren a sopar, tots cinc… Però per sorpresa nostra ens ficaren plats i coberts i ens convidaren no a un cafè, sinó a provar tot un sortit de formatges i embotits. Toni demanà la desitjada cervesa i una de les xicones començà a treure de la nevera tot tipus de cerveses i botelles de vi de bon paladar. Com que ja havíem sopat diguérem que no anàvem a menjar res. Però entre cervesa i got de vi i passades ja dues hores des que havíem berenat-sopat, pensàrem que podríem provar els formatges i els embotits amb pa cuit amb romer i altres herbes aromàtiques per la dona. Picàrem més del que la prudència demanava i ens afartàrem de menjar i beure. I quan ja esperàvem un cafè o una infusió, la dona amiga va treure una safata immensa de pollastre acabat de rostir al forn que ens resultà irresistible. Així que acabàrem menjant de nou, després de ben menjats per dues vegades. El pollastre va ser el tercer sopar i assaborírem noves cerveses i vins immillorables. Rebentats quedàrem de tant tips. I quan ja teníem en el pensament  marxar a la tenda per dormir, aparegué una de les filles amb un pastís de plàtan amb crema de llet que no ens vàrem poder negar a provar. El Cristian mirava de reüll a la Sole i la Laura amb atracció. Evidentment, a l’endemà no eixírem a pedalejar a les sis del matí i el vent ens acollí de front els darrers quilòmetres de ruta. Mai saps què et pot passar a les terres patagòniques, però la tornada a la tenda desprès de sopar ben contents i caminant pel sota d’una cúpula d’estels inabastable són d’eixos moments que no oblides mai. Fets que solen passar als viatges assossegats, poètics i sensuals a cavall d’una bici.

Fotos: Paco Tortosa