Un lema històric de l’activisme LGTBI diu que “si els molesta la teua ploma, clava-li-la!” i això fa la Mostra la Ploma, el festival internacional de cinema i cultura per la diversitat sexual, de gènere i familiar que organitza Lambda i que ha desplegat una interessant programació amb 29 films de 15 països gràcies al magnífic treball del tàndem que formen Luis Noguerol i Pau Guillén com a ideòlegs i executors del festival, en un context complicat que ha obligat a fer-lo en streaming. Ampla oferta on destaquen llargmetratges com ara El viaje de Monalisa, una història intensa d’afirmació, identitat, tristesa, misèria, plaer, drogues, degradació, superació… sense facilitats ni ximpleries; la duríssima i preocupant Wellcome to Chechnya, premi del públic, que conta l’admirable feina dels activistes per rescatar persones LGTB perseguides a Txetxènia o Indianara que ens presenta a una dona trans, treballadora sexual, líder política i alma màter de la Casa Nem, refugi per a trans, gais i lesbianes a Rio de Janeiro. Esta última guardonada com a millor film pel jurat.

I en els curtmetratges es troben perles com ara Hands and Wings (millor curt de ficció), Rocky o Adagio que ens recorden que la diversitat és infinita i que la discapacitat no suprimeix la sexualitat; l’emocionant Aqueles dois, sobre dos homes trans que lluiten per la seua felicitat; God´s daughter dances on el ball i la frescor estan al servei de l’autoafirmació o el trist Mi pequeño gran samurai (millor curt documental) que aborda el suicidi d’Ekai i la insensibilitat dels serveis de salut per a entendre el patiment d’un jove adolescent atrapat en un cos que no accepta.

Si feministes de pro com Amelia Valcárcel i Lidia Falcón o la vicepresidenta Carmen Calvo hagueren vist estos films, tal vegada, s’adonarien de que la dignitat de les persones trans implica garantir el seu dret a l’expressió del gènere amb el qual s’identifiquen més enllà de la biologia, que això no és un desig capritxós; que cap persona passa per tot el patiment que suposa eixa vivència per postureig. Seria bo que no convertiren en categoria els hipotètics casos de frau per part d’homes disposats a aprofitar-se de les lleis que han de protegir a les persones trans i que no plantejaren un dilema on cal triar entre els drets de les dones i la dignitat de les persones trans. Poden estar tranquil·les: la teoria queer (que no es sinònim de transexualitat) no és una amenaça per a les dones (en tot cas és una reivindicació d’allò que se n’ix de la “normalitat”) i Judith Butler no és una agent encoberta del patriarcat i el masclisme mundial. La realitat és diversa i, sovint, no cap en les normes i discursos que fem servir. Per cert, feliç 2021!