Podíem pensar que si un mitjà de comunicació privat es finança fonamentalment per les subscripcions dels seus espectadors/es això implica un grau d’independència important per a decidir continguts, programació… i traslladar eixa llibertat als i les professionals que hi treballen.

Però esta hipòtesi es veu qüestionada quan comencem a escoltar a diferents col·laboradors del programa Late Motiv de Movistar+ denunciant pressions provinents de la ultradreta per a censurar i fins i tot provocar acomiadaments. Tenim a Facu Díaz dient que “los que hemos trabajado ahí y los que trabajan ahí saben perfectamente que muchos chistes de Vox mueren en los despachos de Movistar+”, a Bop Pop que aprofità els premis Ondas per a contar que va ser apartat del programa per resultar “incómodo”. També estos dies ens hem assabentat que Late Motiv deixarà d’emetre’s en eixa plataforma el pròxim desembre. A més, Javier Durán, subdirector del programa durant dues temporades, ha ratificat la veracitat d’eixes afirmacions.

A tot açò cal afegir un altre episodi gairebé surrealista: recentment, la ultradreta va difondre un “fake“ que assegurava que en La Resistencia, el programa de David Broncano, s’havia fet burla de l’atropellament d’una xiqueta en un col·legi de Madrid. Era fals, però Movistar+ publicà una disculpa per un una broma que no havia existit.

Les evidències indiquen que s’està censurant en Movistar+. I això és molt greu. Quins són els motius? Tal vegada l’atreviment d’estos professionals de la comunicació que no es tallen quan usen l’humor per a criticar les posicions de determinades forces polítiques, tal vegada que representen tot allò que produeix al·lèrgia (ser d’esquerres, crític, irreverent, maricó, tolit…) a eixes persones poderoses que estan pressionant a la direcció de la plataforma (si no estan ja directament en els seus òrgans executius prenent decisions).

Esta setmana s’estrenava el documental Carceller. El hombre que murió dos veces, dirigit per Ricardo Macián, sobre l’editor del setmanari La Traca (1909-39) que amb els seus articles i vinyetes contra l’església, el rei o els militars feixistes també va incomodar a alguns (arribà a tirar mig milió d’exemplars). En 1940, Vicente Miguel Carceller i el dibuixant Carlos Gómez Carrera (Bluff) serán afusellats i sotmesos a la censura i l’oblit.

Alguna cosa hem avançat: per ara, l’humorisme no acaba en el paredó. Però la censura ja està ací.