El títol d’este article ben bé podria tractar de definir la vida, però hui vos parle de les Falles. Este any serà el primer, des que va començar la pandèmia de coronavirus, en el que les festes falleres transcorreran amb relativa normalitat i, quan arriben les Falles, hi ha, com en tantes altres coses, almenys dues Valències: alguns diran “què bonica està València en Falles, plena de vida, de festa i d’art, quines ganes tenia!” com a nèmesi dels que opinen així, altres diran que “ja arriba la merda de les falles, amb els coets, el soroll i tot ple de garrulos! si poguera, arreava a córrer” i, al mig, tota mena de grisos.
En aquest sentit, les Falles són un esdeveniment que ens pot servir per analitzar-nos -i per riure. Trobem de tot: veritables fallers que gaudeixen de les festes, que admiren la tradició cultural amb honestedat; polítics que tracten de guanyar-se uns quants vots amb els seus discursos relatius a les Falles, són tan transparents que em semblen ridículs; empresaris que només volen fer negoci i, si es possible, fer-se amb alguna subvenció… Alguns critiquen els coets, els troben innecessaris, “converteixen la ciutat en un lloc inhabitable i espanten els gossos”. Molts dels que defensen discursos semblants no seran tan escrupolosos amb altres activitats, molestes per a altres, de les que sí gaudeixen. D’una altra banda, altres diran d’estos que són “generación de cristal. Ofendiditos”, que sempre s’han tirat coets i que mai ningú ha plorat així. Després s’indignaran amb que Baltasar siga una dona o amb qualsevol altra tonteria… Com amb la qüestió que comentava abans, també hi ha tota mena de grisos, clar. Simplement, té gràcia.
Passant a una dimensió més “essencial” d’aquest esdeveniment, què podem dir de les Falles? Doncs supose que podem dir el mateix, o una cosa semblant, al que podríem dir de qualsevol festa tradicional, però més que de moltes altres. Les mascletaes, els imponents ninots amb eixe art tan peculiar -molts m’han semblat sempre fantasmagòrics, com les gàrgoles d’una catedral antiga-, un art que sovint tracta de sublimar, o més sovint encara, d’exorcitzar, sentiments del poble valencià; un poble de sang calenta, com ho són tots els mediterranis, supose, i que ha tingut governants amb les urpes especialment ardents -riu-te tu de la cremà! Especialment es pot dir açò de les Falles pel seu, diguem-ne “apoteòsic” final: la ciutat amb fogueres gegants per tot arreu, que no és estrany que causen més d’un contratemps, i gran quantitat de valencians i valencianes, acompanyats de turistes i visitants curiosos, embadalits amb el místic, quasi primitiu, espectacle.
Però ja està bé de ser tan críptic! Què és això que es pot dir de qualsevol festa tradicional, i especialment de les Falles? Doncs que són un contacte amb l’irracional. L’ésser humà -com ha fet sempre, com està documentat que feien els grecs fa més de 2600 anys, i tants altres pobles, i com succeeix, de fet, cada cap de setmana si m’apures- crea espais en els que alliberar la seua part irracional. Festes en les que cridar, emborratxar-se, follar, fer música, fer soroll, fer figures enormes en les que encarnar les alegries i les penes i fer una gran foguera amb tot això… Festes en les que purgar l’esperit, per dir-ho d’una manera més o menys poètica; festes en les que alliberar eixa part irracional que Nietzsche, un tipo menyspreable en molts sentits, reivindicava i que denunciava havia sigut reprimida per la moral que inaugurà Sòcrates i que arreplegà el cristianisme: sotmetre les passions a la nostra part racional. També té gràcia que el cristianisme estiga tan vinculat amb una festa com les Falles, tan essencialment pecaminosa i pagana.
Al cap i a la fi, sempre hi ha hagut, d’una manera o una altra, “Falles”. Però les Falles, com deia, això de connectar amb l’irracional ho fan en gran. En fi, que passeu unes bones festes i, si decidiu alliberar l’irracional, aneu amb compte!