Sense mortalitat no hi hauria història, ni cultura, ni humanitat. És la consciència de mort el que permet que l’ésser humà desenvolupe la vida. Les cultures són l’expressió d’abordar i tractar aquest fet primordial de l’existència humana. Grans pensadors han afirmat que la història no és més que una crònica del que els humans han fet amb la mort. “Faltar o morir indaga en allò que significa la mort per al grup que experimenta la pèrdua d’un dels seus membres, identificant les representacions col·lectives i les pràctiques rituals amb les quals els subjectes li donen sentit, en un projecte propi de l’ETNO” ha explicat el diputat de Cultura, Xavier Rius.
Durant les primeres dècades del s XX la mort estava inscrita en el destí de les persones; era lamentada, però acceptada. Els subjectes faltaven d’un entorn, d’un context. Amb l’arribada de la modernitat, la mort ha sigut desallotjada de les nostres vides, convertida en tabú innomenable, oculta i delegada. Els subjectes moren més física que socialment, reduint la densitat significativa del procés de mort a una expressió estrictament biològica. L’ús de les paraules mai és innocent. Referir-se al procés de mort com faltar o morir representa dos models en conflicte sobre els quals cal reflexionar.El desenvolupament de la mostra, dissenyada per Eusebio López, i comissariada per Raquel Ferrero i José María Candela, conservadors de l’ETNO. Museu Valencià d’Etnologia, aborda els temes que se citen a continuació amb un plantejament innovador i simbòlic en el qual es mostren al visitant diferents objectes representatius dels diferents moments d’aquest important –tal vegada el més important- ritu de pas: l’anunci i comprovació de la mort, el comiat, el testament, la mortalla del difunt, la vetla, l’enterrament, el record i el dol.
L’exposició finalitza amb la perspectiva actual d’a mort, la seua victimització (si mors és que no et cuides), la tendència a allunyar el dolor i l’aflicció que suposa la pèrdua de sers estimats, i l’optimisme generalitzat que ens obliga a ser feliç coste el que coste, bandejant els sentiments de tristesa o aflicció tan naturals de l’ésser humà.
