HUEVO DE COLÓN: IDENDITAT VALÉNCIANA II
La Loca Academia del Idioma Valenciá (LAIV) sa reunit a la seu de la Cartellera Turia, eixe libelo llibertí de lo nostre regne format per arqueolecs, sosiolecs, llatinolecs, historiadors i gent de molt de prestigio, per a fer un nou diccionari de sinbols valencians. Estem molt contents per que el nou govern de lo regne mos ha concidit uns diners per a refer un nou llistat de sinbols de la idenditat valenciana. Com va fer El Palleter i Vicentica la rebetaplenaris no anem a permetre que mos els fuerten, eixos botxins del nort.
Primeres entrades del diccionari de terminis de idenditat:
VALENCIANS: Diu aquells que habitaven el territorio del actual Regne de Valencia. Segons les investigasions del nostre equip de arqueolecs, per aquella época vivia el hommo valencianopitecus, una espécie poblava la terra valenciana. La seua dieta era mediterrania, encara que el mar de entonces no tenia non. Menjava unes frutes equivalents a les actuals taronjes que neixian salvatges. També se han trovat restes de gran blancs que podien ser grans de arrós. Es a dir, que per aquell entonces el hommo valencianopitecus ja se diferenciava de la resta de hominits. Podem concluir que som valencians de pura sepa molt molt mes avans que altres monos del nort.
PAELLA VALENCIANA: Els nostres arqueolecs han demostrar que ja per aquel entonces el homo valencianopitecus cuinava en una utensili redó. Era el únic hominid capas de fer el menjar ab tot el que casaven. Ho tiraven tot a dintre i li afefien arrós, n´hi havia molt per la zona de la actual Sueca. Els homes valencians se reunien als bancals i coves els dimenges per a degustar la nostra paella.Altres tribus del nort van descubrir valencianopitecus estaba molt avansat, sobretot perque menjava de categoría. I clar, mos van intentar furtar ja la paella. Pero no lo van aconseguir. Eixa tradició va pasar per totes les families de hominits hasta constituir un dels sinbols del nostre regne.
IDIOMA VALENCIÁ: No es cert que els monos soles rugien. Alguns escrits demostren que el homo valencianopitecus tenia un lenguatje propi que lo diferensiava dáltres espécies d´entonses. “Au”, “che, nano” i de categoría eren algunes de les espresions que usaven habitualment. De ves en cuan tanbé se lis escoltava dir: “Ieee”, “fill de puta on vas”, “la figa ta tia” i “ves a fer la má”. Una vegada més se demostra la antiguitat del idioma valenciá, anterior al catalá, que no savien ni parlar.
TARONJA: Diu de aquell fruit propi del taronger. Eixos arbres daten de la época dels dinosaurios. Aixó que diuen que venen dels xinos, es un cuento xino. Ni molt menys els moros. El taronger es una planta auctoctona nostra que neixia ales nostres terres. Ni moros, ni xinos, ni estrangers. La taronja es de ací. I molts segles després els íbers que viatjaven pel món, la van portarla a Xina. D´ahí la frase popular “naranjas de la xina”.
PENÓ: El penó de la conquesta data de 1.238, pero lo que no se diu es que les barres de sang se han trovat a algunes coves remotes que els nostres arqueolecs han pugut estudiar.Se pensa que el homo valencianopitecus va dixar cinc taques de sang roja marcada en algunes coves del nort de lo regne. Se pensa que els homits valencians ja lluitaven contra els monos pancatalanistes que volien ferse pasar per moatros, pero en realitat, estaven mes retrasats que perque no menjaven arrós i taronges. Per lo cualo, les barres roges del penó no son de Aragó, ni dels socis catalans, ni del tripartit, ni lo van portar Jaume I. Era un sinbol dels nostres ancestros valencians.
LA HORCHATA: Ni or, ni chata. No anem a permetre que se manipule la historia desde les aules de la universitat pancatalanista. La horchata va ser cultivada per els primers asentaments valencians a la vora del riu Turia. Ja entonces, eixos primers homo valencianopitecus comensaven a construir les seues barraques, la casa trasicional valenciana. Un llaurador anomenat Vicent, segons els textos d´origen iber que han investigat els nostres esperts, va trovar una llavor que va portar una bufá de vent. La llavor tirava un suc paregut a la llet. Lo que no anem a permetre es que diguen que foren els moros. Açó ja estaba ací desde el principi de l´oratge.
BOUS AL CARRER: Aquells primers asentaments valencians soltaven els bous per les barraques. Es el origen dels “bous al carrer”, una tradició que n´hi ha que protegir perque te mes 5.000 anys.Menys mal que ara van a subvensinarlos. Molt de justicia.
HASTA ací la segona entrega del borrador de la Loca Academia del Idioma Valenciá. El nostre equip continuará investigant la nostra historia recent, per posar algo de sentit en esta situació. Ara estem fent un informe ab els nostres esperts sobre la programació de A Punto. Esteu atents.
