Tercer disc de Tomàs de los Santos que es presentarà al Teatre Micalet de València el 6 de juny.

 Tomàs de los Santos és un animal musical que té un calaix ple a vessar de cançons escrites des de la seua adolescència. L’esperit, disciplinadament autocrític i la recerca tenaç d’un discurs sense contradiccions internes no li han permés publicar fins arribar a la maduresa. L’esforç ha pagat la pena. El creador ha assolit la coherència, un valor car d’escoltar

Aquestes paraules les vaig escriure al pròleg del primer disc del músic de Benimaclet, ‘Dones i dons’ (MésdeMil, 2014), Millor disc de Cançó d’Autor dels Premis de la Música Ovidi Montllor. Set anys després d’aquell treball discogràfic em reafirme en el que deia sobre aquest creador. Durant molts anys, Tomàs va treballar amb Solidaritat internacionalista, des d’on va entrar en contacte amb les lluites pels pobles indígenes; per la sobirania alimentària amb col·lectius com Via Campesina; pels moviments antiglobalització o per la memòria històrica. Totes aquestes realitats es van vore reflectides en el segon disc d’estudi, Segona mà (MésdeMil, 2016).

Capficat en mil i una batalles cantant-li a la vida des del compromís cívic i polític i després de cincs anys de silenci musical en què es trobava desorientat i massa ocupat per la seua pròpia supervivència, decideix fer un gir de guió per a cantar-li a l’amor a través de poemes escrits fa vora un segle per Joan Salvat-Papasseït, un poeta amb el qual se sent identificat per la seua procedència humil i pel seu esperit rebel. L’obra, El poema de la rosa als llavis, està considerat com una de les millors expressions poètiques eròtiques de la literatura europea del segle XX. En poques ocasions com aquesta, l’amor ha estat expressat literàriament amb tanta esplendor i vehemència carnal. Per a Tomàs va ser un revulsiu molt inspirador. Va posar-se en marxa i va compondre músiques per a un bon grapat de poemes d’aquesta obra que narra la màgica victòria del sexe. I ho va fer fa dos anys esperonat per l’actriu Elsa Tronchoni després d’haver presentat, conjuntament, una peça de teatre musical basada en una selecció d’aquests versos romàntics.

Tomás va intuir que d’ahí naixia també un disc que va poder comptar amb l’ajuda econòmica de l’Institut Valencià de Cultura. El seu amic Pau Romero, qui ja li va produir Segona mà, va fer els arranjaments i la producció des dels estudis Beat Garden. El disseny, a càrrec de Patrícia Bolinches, és un ‘collage’ de fotos antigues i un llibret meravellós fet de cal·ligrames que estimulen la lectura dels versos com si es tractara d’un joc. (Salvat-Papasseit els feia sovint dins del moviment d’avantguarda dels anys 20).

Mitjançant deu poemes musicats i set recitats, Tomàs i Elsa li donen vida a una història d’amor i erotisme que Papasseit va viure abans de morir de tubercolosi als trenta anys. La rosa als llavis es va estrenar recentment al Festival Internacional de Cançó d’Autor, Barnasants, i a València es presentarà el 6 de juny al Teatre Micalet. Els versos compliran un segle de vida l’any 2023 aguantant el pas del temps i mantenint la seua frescor.

Tomàs canta des que era xicotet amb la seua germana amb qui va aprendre a fer veus dobles, i segones veus, un aprenentatge important per fer oïda i per a saber usar la veu com a instrument, el més  important que té, inclús més que la guitarra, subratlla l’artista. Afirma que les cançons d’altres èpoques abans de la seua vida pública com a músic romanen guardades perquè formen part del passat. No obstant això, sí que rescatarà algunes de les músiques velles inèdites i avança que té lletres noves per al nou disc que enregistrarà prompte i publicarà l’any vinent. La Rosa als llavis li està servint per a prendre oxigen i tornar a les temàtiques socials que li preocupen. Tomàs diu que ell pertany a la classe obrera, la que ha pagat sempre les conseqüècies de la història, i que des del seu lloc, continuarà treballant amb la música denunciant la repressió, l’emergència de l’extrema dreta, la memòria històrica o el redisseny del capitalisme d’aquells que, en nom de les energies renovables, volen convertir el camp en una placa solar.

Tomàs de los Santos conclou amb una reflexió: “Fer cultura sense recursos no és possible. Moltes vegades la paguem els que la fem amb costos vitals importantissims. He tardat cinc anys perquè no tenia ni ganes, ni recursos. Crear cultura desgasta i quan he rebut una xicoteta ajuda de l’administració pública he fet el disc. Farien bé els qui ens governen de fer política de veritat potenciant la cultura”.