PACO TORTOSA: Em demana Pau Vergara que recomane a la ciutadania on anar per estar fresquet en vacances. Es tractaria de viatjar a contrades que puguen permetre suportar les calors de l’estiu, en el context d’una crisi climàtica com la que estem immersos.
A modus d’exemple del que vos convide a fer per esmortir les nostres xafogors, vos conte que acabe de tornar d’ un viatge en bici per les Ries Altes de Galícia. El passeig en bici assossegat, poètic i sensual de 9 dies ens ha permés descobrir de manera íntima un territori fascinant.
Els caps i fars més septentrionals de la Península s’endinsen salvatges en aigües on es fonen el mar Cantàbric i l’Oceà Atlàntic. Entre caps i penya-segats de vertigen es deixen veure platges i cales solitàries virginals, que canvien de fesomia cada poques hores, amb les enigmàtiques marees. I pels voltants de cales i platges, nosaltres, la ciutadania valenciana, quedem corpresos en observar que cap urbanització criminal ens pertorba la mirada, encisats pel so acaronador de les ones i l’enrenou de les marees que venen i van. I tot amb temperatures màximes d’entre 22 i 24 graus, i mínimes d’ entre 12 i 14 graus, en ple mes de juliol! Vos conte per on hem transitat amb les bicis elèctriques els 7 dies de pedaleig, i on hem fet nit, per si resulta del vostre interès.
Una de les contrades impagables és la conformada pel cap de la Punta d’ Estaca de Bares. El punt més septentrional de la Península Ibèrica. Ací el viatger es deixa segrestar per silencis, boires, vents, pluges i irrealitats inimaginables. Una carretereta sinuosa i íntima porta des de la península fins l’interior de la punta que desafia el mar. Allí es localitzen dos llogarets: Vila de Bares i Porto de Bares, on els residents habituals viuen el dia a dia amb serenor i felicitat mal dissimulada. Però el més corprenedor es l’hotel Semáforo de Bares, una vella edificació de granit que controlava el tràfic marítim; en desús fa anys, es va reconvertir en hotel. La seua localització a més de 200 metres sobre el nivell del mar i envoltat de penya-segats de vertigen, fa d’este establiment un dels més bells i originals de tot l’estat. Podeu trucar de part meua al seu gerent, Javier; són com de la família. Per cert, des de l’habitació hexagonal, amb sis finestres, es gaudeixen els trencs d’alba i els capvespres més espectaculars¡ i cromàtics que mai he gaudit a la meua vida, sense moure’m del llit. Els amants i els enamorats en fase de sexe enèrgic, tenen allí un lloc únic per cridar els orgasmes sense límits. I per arrodonir l’estada a Estaca de Bares, resta el far i cap granític: un trencaclosques de roques caòtic s’endinsa en la mar de manera irreal. Els dies de boira, vent i pluges, l’escenari es fantasmagòric com pocs.
Entre el punt d’ Estaca de Bares i Ortigueira, es descobreix una costa de penya-segats, cales i platges úniques per les seues marees, i enigmàtiques per l’absència massiva de banyistes i edificacions humanes. Un camí rural de terra, ben sinuós i cridaner, recorre tot el vora mar a més de 200 metres d’altitud. La bellesa és tal que s’ha d’apartar la mirada de la mar de tant en tant per no morir d’èxtasi. No debades en aquest tram es localitza el banc per seure més bonic del món, en una punta privilegiada amb penya-segats, cales i platges a dreta i esquerra.
De la parròquia de Cariño a Cedeira, altres meravelles et porten a l’èxtasi viatger: el cap Ortegal ens llança sobre l’oceà entre roques que lluiten contra unes aigües que bramen com un animal salvatge. El seu far separa el mar Cantàbric de l’ Oceà atlàntic, diuen, per molt que les aigües no entenen de demarcacions geogràfiques. Allí al far deixaries passar hores sense dir ni una paraula, sols permetent-te acaronar pel trencar furiós de les ones i els crits de les gavines.
Després del far un caminet de terra i una carretera de muntanya, et permeten assolir els vora 600 metres sobre el nivell del mar de la serralada de la Capelada. Diuen que si són els penya-segats més alts de tota Europa. Poc importa; el que sí és cert és que les panoràmiques són contundents i vertiginoses. La mirada es queda esmaperduda i la consciència es desbarata. Allí dalt cada dia reina la boira, el vent i les pluges. Cada dia, viatgera.
Altra contrada que enlluerna és la cala de Portonovo, al ponent de la punta Frouxeira i el seu far. Per a mi una de les cales i platges més salvatges i íntimes de les ries Altes. I amb un privilegi, als seus voltants a penes unes casetes i un hotel familiar que mira a la cala (A Roda, telèfon 607671046, pregunteu pel Manolo de part meua). Allí hi ha un bar de tapes del tipus dels que hi havia als anys 80 a Pinedo. Tot amb uns preus més que accessibles. Els capvespres enlluernen i les ones solen ser sempre descomunals. Una contrada que de tan bella i tranquil·la sembla no existir.
Finalment, no deixeu d’apropar-vos a l’ermita de Santa Comba i el cap Prior. A l’ermita sols es pot accedir amb la marea baixa, per unes escales i entre penya-segats bellíssims. A la seua vora la platja de Santa Comba llueix salvatge i lliure de turisme com ni imaginar poden les valencianes. Coses de les baixes temperatures, tant dintre de les aigües com fora. Tanque les recomanacions amb el cap Prior. Altra punta de roques que cerca la mar de manera suïcida. Unes escales t’endinsen fins la punteta final del terra i et trobes de sobte envoltat de l’Oceà Atlàntic, ple a vessar. El renou de les aigües et tornarà boja. I les roques et semblaran mil vaixells que et portaran fins a la inconsciència. Fins morir de plaer.
Preneu notes finals. Les Ries Altes de Galícia és un dels pocs paradisos del planeta on encara es pot gaudir de moments espirituals, màgics i ancestrals. Els mestres zen tenen també allí el seu espai. I nosaltres, que tornarem el proper any, de bon segur. Te’n vens?
