PACO TORTOSA: Com que tenim al damunt el mal somni del canvi climàtic i les noves normes de convivència derivades de la pandèmia del coronavirus, el nostre ús del cotxe privat ha de canviar radicalment. Més del que puguem imaginar. Es deu cridar ben fort que no tot és tan bonic com ens vol fer creure la publicitat de cotxes que cada minut apareix a la televisió i ompli pàgines completes de diaris, revistes i les xarxes socials. I la major part de les voltes amb un llenguatge i missatge terriblement masclista i insolidari amb el medi ambient.
Els suposats avantatges del vehicle a motor privat ja els coneguem. El principal: la sensació de llibertat i de moviment a qualsevol hora del dia o de la nit. En canvi, poc es parla dels desavantatges del seu ús indiscriminat i massiu. I poc o gens es comenta, tot i que molts ho pensen i alguns ho deixen caure només com una broma, el fet que mantenir un cotxe resulta car. Tampoc es fa referència a les creixents dificultats per circular per les ciutats. Vaig a pams.
Per a una sola persona o un sol entorn familiar, comprar un cotxe i mantenir-lo és caríssim. La compra pot oscil·lar entre 10.000 i molts mils i mils d’euros. Respecte al seu manteniment, la llista pot resultar aclaparadora: reparacions, ITV, combustible, impost de circulació, lletra (si el pagues a termini), multes, grua, plaça de garatge, gual, carnet de conduir, zona blava, assegurança, rentar-lo…
Per mi, conduir és entabanador, trist, perillós, incòmode, castrador, servil, absurd, estressant, roba temps al temps… Tothom deu estar d’acord amb que anar amb cotxe a Barcelona, posem per cas, és més perillós que fer-ho amb tren. Mentre vas conduint no pots més que “conduir”. Adéu als plaers dels viatges en transports públics: pixar i cagar mentre el tren fa camí, o llegir, raonar tranquil·lament, pegar becadetes o dormir profundament, estirar les cames, conèixer a gent…
Des del punt de vista ambiental, la cosa encara resulta més greu. (però d’açò sí que els meus benvolguts amics no volen escoltar parlar ni de broma, les converses sobre el tema solen acabar en aquest punt). Quatre casos especialment clars: El cotxe privat és el vehicle que més gasta en termes energètics, segons la relació entre el propi pes i el de la persona transportada. És el principal responsable de l’efecte hivernacle. El seu rodar produeix un soroll insuportable. I cada any moren a les carreteres, atropellats o xafats pels cotxes, milers i milers d’animals (mamífers, amfibis, insectes)… Podríem seguir fent un llistat inacabable. Per tant, la imatge tan quotidiana d’un cotxe ocupat per una sola persona al volant, vist des de les perspectives actuals, és una mena de suïcidi personal i col·lectiu. Com és possible que veiem normal que per desplaçar-se una persona de 80 kg, haguem de moure una màquina de més de 1.000 kg? El fet és insostenible en termes ambientals pel consum d’energia que implica. A mes a més, ocupa espai als nostres carrers i places en pobles i ciutats, circula a velocitats que poden produir accidents amb ferits o morts i ens converteix en persones sedentàries.
El cotxe deuria ser la primera cosa a la que hauríem de renunciar els ciutadans del països rics, tal com hui l’entenem i fem ús d’ell, si realment volem aconseguir un planeta sostenible, ètic i solidari. D’aquesta manera crearíem una nova norma de sostenibilitat que deuria ser d’obligat compliment: no tenir res a títol personal (tal és cas del cotxe), que no puguem tenir o consumir els 7.800 milions de persones del planeta.
Però, tranquils, no caldrà renunciar del tot al vehicle a motor. Ja hi ha iniciatives a determinats llocs del món que permeten compartir la propietat d’una furgoneta, per exemple, entre tres, quatre, i fins a cinc famílies. A Hamburg (nord d’Alemanya), hi ha urbanitzacions d’uns 200 habitatges, per famílies que han decidit viure sense cotxe; de moment les cases s’han abaratit un 20%, les zones verdes augmenten un 30% i han guanyat una habitació més per a la casa (la del garatge). La urbanització, com podeu imaginar es localitza ben a prop d’un centre de connexió de transports públics (parada de taxis, estació de tren i autobús).
I finalment, amb la necessitat de més espai per moure’ns pels carrers i places, caldria que el cotxes desaparegueren dels espais urbans. El resultat seria espectacular: a menys cotxes més espai per als xiquets, més tranquil·litat als carrers, més carrils per bicis, més silenci, menys estrès, més arbres, més comunicació entre els veïns… Molts familiars meus i amics em pregunten que on aparcarien. Això és el problema de cadascú de nosaltres. A la via pública no. Com diu l’alcalde de Pontevedra, l’Ajuntament no està obligat a reservar espais en la via pública perquè la gent aparque el seu cotxe privat. No és un somni pensar que en uns anys ningú creurà que els nostres carrers i places eren, en general, grans aparcaments de cotxes, i que les persones a penes tenien espai per caminar perquè, a més dels cotxes aparcats, pel centre del carrer circulaven a velocitats desconsiderades.
Estem al davant d’un moment històric. Els pobles i ciutats estan limitant la velocitat a menys de 30 km/h, cada vegada hi ha més carrils bicis i més espais per als vianants (veure la plaça de l’Ajuntament de València actual). No podem parar, cal fer la darrera espenta per treure el trànsit de pas, així com els cotxes aparcats dels nostres carrers i places. Tenim alternatives per moure’ns de manera ben sostenible per anar cada dia a treballar; la bici, el bon caminar, els patinets, els transports públics, el cotxe compartit… El cavi climàtic està empentant-nos cap a l’abisme. Fem el canvi. Diguem adéu al model de mobilitat actual insostenible basat en la mobilitat amb el cotxe privat.
Jo faria un pensament. Deixa el cotxe al garatge si no és absolutament necessari emprar-lo. O ven-lo. I si no en tens, no te’n compres. Altre món es possible. A què esperem? Ens hi va la vida.
