PACO TORTOSA: A Cristina, Carmina, Celia, Carmela, Ramon, Lluis, Joan, Antonia, Maria del Mar, Goan, Aila, Susana, Kike i Anna. Per totes les abraçades i poemes que ens regalarem. I per molts més.

A colp de pedal,

un xic més de consciencia.

I amb poc en teniu prou:

a la natura és tot!

Sempre hi ha més paisatge.

Com és de gran el món…

Mireu el que hem pujat!

Avui on dormim? Allà!

I demà…?

Podríem viure així!

Que poc necessiteu,

cicló-turistes d’alforges!

            Cristina Soler

Preludi   

Si pots ser en bicicleta, millor. I si pedalegeu de manera assossegada, poètica i sensual, molt millor encara. Nosaltres, a més a més, emprem bicis elèctriques. Però hi ha més. En arribar cada nit, fem parada i fonda a menuts hotels i hostals. Allí ens preparen un bon sopar que devorem amb fruïció després de una dutxa tíbia ben relaxant. El bon dormir als llits confortables del segle XXI, on ens entreguem al reparador descans, amb sexe o sense ell, ve seguit d’un feliç  despertar amb un bon desdejuni/esmorzar. I ja estem llestos per endinsar-nos amb les nostres bicis pel trencaclosques inimaginable dels Pics d’Europa, al bell mig de la serralada Cantàbrica i prou a la vora de la mar.

El camí, el suau pedaleig

El nostre viatge contempla un periple de set dies circular que envolta de pedalades el colossal massís calcari dels Pics d’Europa. D’ entre tot el gaudit, vos recomane molt especialment les contrades que a mi (i a les meus amistats) més ens emocionaren, fins a perdre la consciència i els sentits.

De Portilla de la Reina, encara en Lleó, una solitària i intimista carretera de muntanya porta fins Caín. El camí, tot passant per Posada de Valdeón, és purament màgic, al·lucinogen: entre boscos de fajos i roures, un mant vegetal que coronen perfils petris calcaris d’una blancor que enlluerna. El camí baixa primer la muntanya des del coll de Pandetrave. S’obrin panoràmiques emocionants i la bici es torna boja de tant àgil com baixa. El vent t’acarona les galtes i els ulls es fan humits de tanta bellesa com absorbeixen. Després de Posada, la carretereta entra en el congost del riu Cares. T’engola com la boca del llop i per moments penses que ja mai eixiràs d’allí: les dues vessants semblen ajuntar-se i no entens per on dimonis s’esmuny el camí. El soroll de les aigües saltant d’un toll a un altre és un tro que ressona en una naturalesa virginal com en pocs llocs del planeta.

De Posada de Valdeón a Cangas de Onís el nostre periple remunta dos colls i s’enfila pel fantasmagòric congost de los Bellos. El primer port, el de Panderrueda, obri una panoràmica dels cimals blancs petris i verticals dels Pics d’Europa. La gent es queda extasiada, hipnotitzada. Molts temen morir de plaer ací, com el japonès de la peli La gran bellesa de Sorrentino, en admirar Roma al crepuscle. Baixem i remuntem el port del Pontón. Des del seu coll, la baixada és un tobogan continu que t’endinsa de nou entre un bosc de fajos i roures atlàntics. De tant frondosos, intueixes la presència de llops, óssos, raboses… els crits i els lladrucs et confirmen que poden estar a  prop. Ells ens observen, nosaltres mai els veurem des de la carretera. Àguiles i voltors, dibuixen un vol majestuós, cercant cries d’ovelles, o algun cadàver de mamífer mort accidentalment.

Després de la gran davallada entre boscos, el riu Sella ens convida a resseguir-lo pel conegut congost de los Bellos. Cingleres de més de 1.000 metres de caiguda vertical converteixen este tall del rocam, en una mena de túnel obra de ciclops. El riu baixa furiós per profunditats de vertigen, i el renou de les aigües són música celestial. Els arbres i tot tipus de plantes rupícoles decoren inversemblantment les parets de pura fantasia vegetal d’equilibris impossibles. Extasiats, cada pedalada es converteix en un orgasme visual i estètic. No vols que finalitzen les parets de vertigen, no voldries que el silenci acabés mai. No t’importa estar viva o morta. Per moments penses que estàs al paradís i que ja no tornaràs entre els mortals. Que tota la vida l’has transitada per arribar a esta contrada del món. No vols abandonar-la. S’obrin les parets geològiques i el riu Sella et deixa caure a tu i la bici als peus del pont romà de Cangas d’ Onís.

Cal haver pujar per una carretereta de muntanya en cul de sac, fins als llacs d’Enol i de l’ Encina. Pel seus voltants els Pics d’Europa mostren paisatges d’alta muntanya. És el paradís dels senderistes. No és el nostre cas. Amb les bicis es pot pedalejar pels voltants de tots dos llacs i extasiar-se amb els seus espills. Això si et deixa l’habitual boirina que fa extraviar camí a molta gent poc experta. El món dels rocams blancs calcaris d’estos pics és un dels espectacles naturals més fascinants del planeta.

Recuperem el riu Cares entre Cangas i Potes. La vessant nord de Pics d’Europa és una vall d’una puresa que et deixa esmaperduda. Pobles minúsculs ens saluden al pas del nostre pedaleig, tot passat per Arenas de Cabrales. De nou el Cares crea el seu camí per parets verticals i el teu cor continua emocionant-se entre tant de salvatgisme natural i exuberància paisatgística.

Resta, per tancar el nostre periple, remuntar el diu Deva al llarg del seu congost de l’Hermida, per finalment pujar des de Potes el desafiant coll del Sant Glorio. En èpoques de vacances el dens trànsit turístic ha ferit de mort el congost de la Hermida. Però, hi ha els altres dies de l’any per tornar-hi a extasiar-se amb el tercer dels congostos que fraccionen els Pics d’Europa com si tallàrem un pastis. De nou rocams inaccessibles i parets de vertigen inimaginables, ens deixen bocabadats. El pedaleig en pujada és un amic per poder observar penyals, riu, aus… des de l’ assossegament. I podries morir allí mateix de plaer al girar qualsevol de les revoltes inversemblants del riu i la carretera. I arribes a Potes. Des d’allí es pot accedir amb les bicis, per una bellíssima valleta que ressegueix el riu Deva, fins les seues fonts de naixement. En Fuente Dé, puja mecànicament un telefèric fins els 2.000 metres d’altitud. I t’aboca al món de l’alta muntanya, allí on els boscos petris; unes roques pelada que fan d’espills de la lluna plena.

I el port de San Glorio, una pujada de 28 km que et permet pujar des dels 300 metres d’altitud de Potes, fins els 1609, allí on el coll o carena, separa vessants hidrogràfiques entre Lleó i Cantabria. Remuntar San Glorio sense competir, lentament i amb una bici elèctrica, es com una carona suau al teu cos i ànima. Com omplir els ulls de sorpreses sense fi. Sobretot quan s’obrin panoràmiques que admires entregat, embovat. I no voldries que mai acabara la pujada, de no ser que acabés en el paradís. Com així va ser, perquè una contrada paradisíac resulten ser, tant al cim del port, com la suau baixada fins Portilla de la Reina, inici i final d’un viatge assossegat, poètic i sensual que mai esborrarem de la nostra memòria col·lectiva. La dels amics que viatgem sense sorolls i de manera suau, sense pertorbar el silenci de l’ànima dels Pics d’Europa.

No ho dubteu, apropeu-se per allí en qualsevol època de l’any. Amb bici o a peu, sereu sempre ben rebuts per les criaturetes que habiten el bosc: óssos, llops, voltors, àguiles, conills, raboses…, tal com els anomenava Derzu Usala a la pel·lícula El Cazador de Akira Kurosava, el gran director, al que probablement no li haguera importat caminar i morir entre els paisatges primigenis dels Pics d’Europa. No s’ho penseu. Nosaltres tornarem el proper any.