RAMÓN GUILLEM: Tots aquells lectors que hem seguit l´evolució de l´obra poètica de Francesc Mompó sabem d´un tret que no és habitual en la majoria de poetes i que ha passat a ser una distinció seua: la sorpresa, el fet de trobar-nos constantment amb el descobriment d´un aparell líric obert i renovador en la seua proposta. Ja fa uns anys, en parlar del seu poemari De la fusta a l´aigua, vaig advertir
aquest atreviment, aquest tour de force en què el poeta s´hi aboca amb disciplina però també amb l´emoció necessària –continguda certerament quan pertoca-, i una intenció entusiasta. I és que en cada llibre -tant fa el tema escollit-, Mompó ens ofereix un treball agosarat, valent, volgudament diferent: i amb cada nova temptativa la seua poesia creix i creix, ampliant-se i ramificant-se a mesura que es troba amb un possible entrebanc o amb un viarany encara no petjat, dels quals sempre se n´ix amb una mostra excel·lent del seu fer poètic.

És així com des del primer Viàtic marí, publicat a La Forest d´Arana, la seua poesia ha estat un constant salt al buit, sense xarxa, com demostra el llibre que he citat en primer lloc, però també llibres posteriors com 55 maneres de mirar València, els haikus eròtics de Suc de magrana o l´homenatge i la reinterpretació de quatre autors com Patti Smith, Kerouac, Baudelaire i Lautréamont en Atlàntic. I ara, amb Insectos – to mia (El Petit editor, il·lustracions de Manola Roig) Francesc Mompó s´endinsa en un altre projecte complex, però encoratjador: un inventari d´insectes presentat en 99 breus poemes de dos versos, amb un esclat final, una síntesi decisiva, amb reminiscències d´haiku (amb l´essència del kiru i i el mot de tall del kireji, com ens recordava Àngels Moreno a l´epíleg). Un poemari incitant on cada vers pren la força de la metàfora i la música refulgent de la fonètica, amb un ritme perfectament acoblat a l´objectiu de cada vers. I és així com la formiga lleó, la caparra, el llangot, el grill, el llombrígol, el corc o la lluerna…esdevenen poesia.