AMALIA GARRIGÓS:Els homenatges s’han de fer en vida. Al polifacètic i generós Lluís Miquel Campos li hem d’estar agraïts des d’un ventall ben ample: la creació i producció músical i teatral, el cinema, la publicitat o el doblatge. Des dels mítics estudis Tabalet va ser pioner en el doblatge al valencià de pel·lícules, sèries de televisió, dibuixos animats o en l’enregistrament de centenars de discos, entre ells, el llegendari Humitat Relativa de Remigi Palmero.

Ha sigut a iniciativa del COM, el Col·lectiu de Músics Ovidi Montllor, en col·laboració amb  l’Àrea de Cultura de la Diputació de València, els que han fet possible, al Museu d’Etnologia, el primer acte d’estima i respecte cap a un autèntic homenot valencià. Esperem que en vinguen més, perquè a LLuísmi, com li diuen els seus infinits amics, li devem molt. La seua extensa trajectòria professional (són vora seixanta anys de creació artística, gestió cultural i dinamització industrial) l’ha convertit en un referent valuosíssim del món de la cançó i  promotor de nous valors. Ell i Els 4Z, juntament amb Raimon i Mari Carme Girau foren l’avantguarda del moviment de la Nova Cançó al País Valencià.

Josep Vicent Frechina al llibre, La cançó en valencià. Dels repertoris tradicionals als Géneres moderns, relata un episodio clau:

“Els 4Z jugaren a la dècada de 1960 un paper crucial perquè connectaren el món dels conjunts amb el de la Cançó, tot exercint una impagable funció de pont i introduint el valencià en un àmbit d’extrema transcendència: el de l’oci juvenil, gràcies a la influència d’Alfons Cucó i Manuel Ardit. Dissortadament, els tres EPs que publicaren amb Edigsa, amb peces pròpies i versions de Ray Charles, Be E. King, Gibert Becaud o Hervé Vilar, restaren com una illa sense continuïtat fins molts anys més tard. Els 4Z també, i per a la seua desgràcia, esdevingueren una icona local de la repressió franquista. El mes de febrer de 1968, varen ser detinguts durant una actuació al Cinema Artis de València. Els motius de la detenció mai no es van aclarir i els membres del grup passaren

tres dies a les dependències policials i després foren alliberats. Tanmateix, la detenció i el procés judicial que va seguir al Tribunal d’Orden Público, tingueren com a conseqüència addicional la sistemàtica prohibició de tots els seus intents de tornar a fer actuacions. A més, el seu tercer disc va ser retirat del mercat i es va prohibir la publicació d’un quart EP. Tot plegat acabà amb la seua retirada dels escenaris”.

Però, hi va tornar…

Només l’aportació dels 4Z ja justificava sobradament l’homenatge, Afortunadament, el recorregut de Lluís Miquel va continuar després en els anys 70 fins a l’actualitat on podem escoltar-lo a la ràdio en el programa d’entrevistes “Entre amics” o trobar-lo al peu del canó cada dia a la seua productora des de d’on planifica la Mostra Viva del Mediterrani.

Molt destacable la línia gràfica de Cèsar Amiguet pel concert-dedicat a Lluís Miquel que és també un homenatge a Jordi de Lama i Manel Pérez creadors de la coberta de l’elepé ‘Onze cançons i un adéu’ quan els dissenyadors encara es deien publicistes

El proppassat 20 de setembre, al Pati de la Beneficiència, sonaren concatenats grans èxits i versions de la Chançon française (Lluís Miquel és el nostre Jacques Brel) amb Rafel Arnal, Enric Casassús i Manuel Miralles, l’immortal Quico Pi de la Serra, Gent del Desert, Julio Bustamante & Lavanda, Miquel i Rafa Xambó, Pau Alabajos, Toni de l’Hostal, Albert Garcia, dels 4Z, protagonista del parlament d’honor; les veus d’Aitana Ferrer i Ina Martí amb els músics de l’Orquestra Patxinguer Z que tantes alegries i èxits li ha donat a LLuís Miquel amb discos, concerts, ràdio i televisió (al recordadíssim programa ‘Si yo fuera presidente’ de TVE); Eva Dénia, cantant (en diferit) l’adaptació al valencià del tema de Chico Buarque “Construção” perquè la interpretació que va fer Lluís Miquel fa molts anys la va enamorar; el mim del gran Carles Castillo, les dones de Carraixet (a punt d’estrenar documental pels 50 anys de vida de la formació) i el Cor de l´Eliana que clogué l’acte amb una nota sentimental, nostàlgica i combativa amb L’arbre, una cançó escrita per Llabrés i LLuis Miquel en els anys 60. Finalment, un Lluísmi emocionat va dir, tot recordant l’Ovidi, que durant la vetllada els artistes i el públic li havien fet tocar el cel.

Gràcies per tot. Gràcies Sempre, Mestre.