A PROPÒSIT DE “EL HILO INVISIBLE”, DE PAUL THOMAS ANDERSON
Àlex Gutiérrez
Resulta sorprenent la caterva de sensacions que provoca El hilo invisible (Phantom thread, 2017) quan ixes del cinema i te n’adones que ja no estàs al Londres de la segona postguerra mundial. Lluny del típic ambient massacrat pels bombardejos o en plena reconstrucció, un versió impol·luta i blanca del context és l’escenari en el que la casa Woodcock vesteix a la gentry britànica i a les classes altes d’Europa amb dissenys d’alta costura. El seus propietaris, Reynolds (Daniel Day-Lewis) i Cyrill (Lesley Manville), es dediquen amb meticulosa rutina i silenciosa mística al seu treball. Un dia, Reynolds es retira a la seua casa de camp i en un hotel rural coneix Alma (Vicky Crieps), un personatge tan peculiar i evocador com el seu nom, qui serà la seua musa i amb qui tindrà una relació tendra i brutal. I així és aquesta obra, tendra i brutal.
Si s’ha vençut la temptació postmoderna de bussejar en la mar d’informació que ofereix internet abans d’entrar a la sala de cinema, costa creure que Reynolds Woodcock no estiga basat en una persona real i que siga una creació genuïna de Paul Thomas Anderson (Boogie Nights, Pozos de ambición, Puro vicio). Genuïna fins a cert punt, ja que el mateix cineasta va explicar que es va deixar influir per les vides i obres de diversos modistes, sobretot la de Cristóbal Balenciaga. D’aquest gran de la moda europea pren, precisament, un tret principal del protagonista: el seu concepte artístic de la confecció, la seua preferència cap a client(e)s que valoren la seua obra com a art més que com un producte d’ostentació. Tot i això, la mescla és quasi perfecta, fins el punt d’arribar a oblidar que es tracta d’un actor consagrat qui l’encarna. La seua egolatria i autoritarisme es tornen amor i tendresa a causa de la valentia i certa vulgaritat d’Alma. Una mescla de complex d’Edip i síndrome de Münchhausen transformen la trama fins subvertir totes les definicions d’amor que ens són familiars i veure com eixa brutalitat a la que feia referència es torna la base d’una relació tendra i humana. Tota la pel·lícula està confeccionada com un vestit de la casa Woodcock. El material del que està fet és de primera classe, tant els personatges que hi apareixen com la fotografia i els plànols, els quals es succeeixen, s’allarguen i s’interrompen seguint un patró artístic d’alt costura, sense recórrer a efectismes ni a ordinarietats. Tot en l’obra està mesurat i el luxe no substitueix la funció principal del vestit. Perdó, de la pel·lícula.
No obstant, si hi ha alguna cosa ressenyable és la part sonora. Normalment la música no rep una atenció merescuda en les crítiques cinematogràfiques, a no ser que es tracte d’un musical o una obra en la que col·laboren especialistes consagrats en la matèria com John Williams o Enio Morricone. En aquesta ocasió és també un gran de qui estem parant, encara que d’un àmbit diferent: Jonny Greenwood, multi-instrumentista del grup britànic Radiohead. La música de Greenwood oscil·la magistralment entre allò clàssic i allò modern, amb un protagonisme evident del piano i la viola. No obstant, allò més interessant és com aconsegueix que el piano impregne totes les escenes, que estiga present en quasi tot el metratge sense que resulte asfixiant ni recarregat. És especialment cridaner com el motiu principal serveix per a remarcar la delicadesa d’un gest al temps que exagera l’impacte d’un soroll. I és que, complementàriament a la música, els sorolls juguen un paper central en la definició del caràcter de Reynolds: el fet innocent d’untar una torrada resulta molest si trenca la pau i la normalitat que creen el piano i l’actitud del modista.
Aquesta pel·lícula és, per tant, una obra de gran qualitat artística, narrativa i convida a una reflexió profunda i personal sobre les relacions i l’amor. Anderson aconsegueix crear a partir d’esquemes clàssics una història complexa i captivadora que, contra tot el que es pot esperar al llarg del visionat, acaba tenint tocs importants de thriller psicològic. L’amor pot ser brutal, però no per això deixa de ser amor. Eixe és el missatge de El hilo invisible.
