GIL MANUEL HERNÁNDEZ: Sota el franquisme, les falleres majors de la ciutat eren directament nomenades entre l’aristocràcia, l’alta burgesia i els alts funcionaris del règim. D’esta manera, les oligarquies locals es donaven un populista bany de “valenciania”. Tanmateix, en 1980 es recupera la tria democràtica de la fallera major de València, i així comença a estendre’s la febre del fallermajorisme, és a dir, l’obsessió de molts fallers i falleres amb tot allò que tinga a veure amb el món de les falleres majors. El resultat fou la progressiva creació d’una aristocràcia succedània fallera que ben bé podríem denominar com a “aristocràcia de cartó pedra”, coenta a més no poder i amb ínfules de tot tipus, amb la intenció d’imitar els modals, les formes i els protocols de l’aristocràcia real.

L’aristocràcia fallera, a diferència de la vertadera, està formada per personal de classe mitjana i fins i tot mitjana baixa, però que concentra diverses formes de poder dins el món faller, que es converteix en l’elit social de la festa i que, tot just per a afirmar-se com a tal, tendeix a reproduir toscament costums, maneres i estètiques de les classes altes. Es tracta, bàsicament, de famílies ben relacionades en el món faller, amb coneguts més o menys influents, un gust estètic singular, maneres de pensar més aviat conservadores i ganes d’aparentar. Per si això fóra poc, els sectors de la indumentària, la perruqueria o l’estilisme, els mitjans de Comunicació fallers, els fòrums d’Internet, la sociabilitat entre comissions o agrupa- cions i els rituals de presentació de les falleres majors no fan més que realçar i legitimar esta aristocràcia de mitja capa, però efectiva i dominant dins el col·lectiu faller.

En consonància amb este fet, el protocol i la pompa que imita grollerament les formes nobiliàries i de la reialesa s’han anat unflant fins a extrems abans desconeguts. Circumstància que, en última instància, contrasta amb la realitat de la major part del món faller, que dins dels casals sol fer una vida de classe obrera, encara que a la mínima s’aboca als ritus pseudonobiliaris de quiero y no puedo.

Un interesant fenomen sociològic que Gramsci hauria explicat perfectament amb la seua noció d’hegemonia: ja se sap, les classes dominants dominen no tant perquè exerceixen la coerció directa, sinó perquè sedueixen els dominats fent que estos facen seus, a la seua manera, les formes culturals dels dominadors. I les Falles van plenes d’exemples d’hege- monia cultural i de submissió simbòlica dels fallers, quasi sempre seduïts pel poder. Quaranta anys de franquisme sobre la festa ja ho expliquen bé, però quaranta anys més de franquisme psíquic faller encara ho expliquen millor…