PAU VERGARA: Han passat dotze mesos des d’aquella nit en què l’aigua va arrasar l’horta, les cases i les vides. Dotze mesos des que la paraula responsabilitat es va ofegar entre comunicats i silencis oficials. I durant tot este temps, mentres el poder mirava cap a un altre costat, la ciutadania valenciana no ha deixat d’eixir al carrer. Amb pluja, amb fred o amb calor abrasadora, amb el fang encara pegat a l’ànima, milers de persones han sostingut pancartes, veles i la memòria dels 229 noms que el vent no ha pogut esborrar. Cada manifestació ha sigut distinta, però totes han compartit la mateixa música: la de la indignació que no es rendix. No eren masses mogudes per consignes partidistes, sinó una comunitat ferida que va entendre que la justícia no arriba sola, que la veritat cal espentar-la amb els peus mullats i la gola trencada.

Enfront d’un govern que va respondre amb propaganda, la gent va respondre amb presència. Enfront del marbre del Palau, la carn
viva del poble. Va haver-hi dies en què plovia i ningú es movia, perquè ja no es pot témer a l’aigua quan te l’han llevada tota. Altres dies, el sol queia amb una violència quasi poètica, però allí seguien, ancians i jóvens, agricultors, estudiants, mares que van perdre una mica més que una casa. La història d’enguany no l’escriuen els informes ni els portaveus: l’escriuen les mans que alcen
les fotos dels seus morts, les veus que criden enfront del poder i les llàgrimes que cauen sense demanar permís. Enfront del càlcul polític, l’èpica del quotidià: qui sosté una pancarta a la meitat d’una tempesta també sosté la dignitat d’un país sencer.