Albert Moncusí Ferré
Professor de Ciències Socials, candidat a vicerector de Cultura, Esports i Vincle Social en l’equip de Juan Luis Gandía a la Universitat de València.
ALBERT MONCUSÍ FERRÉ:Què evoca la paraula “universitat”? Què és el primer que suggereix? És clar que pot dependre de l’experiència de cadascú, però us convide a fer un senzill exercici: poseu la paraula a un navegador per a cercar imatges. Veureu que predominen fotografies d’edificis d’aspecte antic i monumental. La grandesa i el prestigi semblen valors associats a una institució que, durant segles, ha estat considerada, sobretot, un temple de coneixement. En són testimoni els edificis d’universitats centenàries i bona part del seu contingut com són llibres i documents, gravats, mobiliari i complements, teixits, insígnies, minerals, fòssils, plantes i arbres amb les seues classificacions, equipament tecnològic i instrumental científic que ha quedat obsolet. També ho testimonien rituals i tot d’elements que els investeixen de simbolisme siguen cants com el Gaudeamus igitur o el Veni Creator, objectes com les beques, els birrets o les medalles o pràctiques com les processons, les lliçons magistrals o les tres voltes funeràries. I li passa a la cultura i al patrimoni cultural una cosa semblant: se’l reconeix clarament en manifestacions especials de caràcter arquitectònic, artístic o històric que tenen valor especial i únic. De fet, les universitats són llocs privilegiats de creació, preservació i difusió d’aquest tipus de béns.
Aquest fil d’història i tradició i aquesta manera d’entendre la universitat, la cultura i el patrimoni, han arribat als nostres dies i condensen i expressen valors importants i lloables. Ara bé, sobre la capa que han conformat s’han anat bastint nous objectes i noves pràctiques i significats que hi dialoguen. Nous aparells i creacions, nous instruments, fons patrimonials que es lleguen, noves maneres d’estudiar, investigar i comunicar es van sumant al fil històric. La universitat en general, com a institució, i les universitats en particular (i específicament les universitats públiques), són avui organitzacions dinàmiques i obertes a la societat de la qual formen part com a referent i també com a servei.
Un vincle uneix la universitat amb el teixit social i amb les diverses persones i organitzacions que el composen i li donen vitalitat. És el del coneixement que la universitat s’ha especialitzat en generar, preservar i difondre, però que només té sentit si és compartit amb la resta de la societat en forma d’aprenentatge i, fins i tot, cocreació. En aquest vincle hi tenen un paper central la cultura i el patrimoni i es concreta en activitats d’investigació, formatives i culturals a dins de la universitat i per tot el seu territori de referència i també en l’esforç de conservació patrimonial i de suport a una producció i una difusió cultural actualitzades constantment. I el vincle ens porta al creixement a través de l’experiència, la memòria, la creativitat i la innovació compartides entre persones amb històries, trajectòries i orígens diversos. Al capdavall, ara i abans, la universitat arrela en una espurna de curiositat per saber i aprendre que es transmet generació rere generació i que es difon arreu de la societat per generar noves inquietuds i noves formes d’aprendre.
Especialistes i estudiantat de diferents àrees i disciplines científiques treballem, amb el suport inestimable del Personal Tècnic d’Administració Gestió de Serveis, per a generar, transmetre i transferir coneixement. Totes i tots compartim un vincle social que renovem mitjançant l’activitat crítica (a través del debat raonat), científica (per mitjà del mètode), creativa (amb la innovació i la imaginació), acadèmica (a través de la integració de sabers diversos) i compromesa amb l’actualitat (en particular, amb les problemàtiques que la marquen). Així, una mateixa cultura impregna tota l’activitat de la nostra institució condensant valors i pràctiques.
La Universitat de València és un bon exemple de com els museus, les col·leccions, les arts en totes les seues manifestacions, les exposicions, les publicacions, les biblioteques i tots els espais de diversos campus poden estar al servei d’alimentar aquesta cultura i renovar el vincle de la institució amb la resta de la societat. És un referent d’activitat cultural i de presència al territori. La universitat té una llarga trajectòria i un camí per davant que pot recórrer amb garanties si els que conformem la comunitat universitària i els qui, desde la resta de la societat, el comparteixen amb nosaltres, som més conscients de tot el que generem i si ho articulem per a un aprenenatge social més ric.
La discussió oberta i crítica, la creativitat, el mètode, els sabers i el compromís social són carta de naturalesa de la universitat, conformen la cultura en i de la institució i enforteixen el seu vincle amb la resta de la societat. Aquesta és la base d’una universitat que responga als temps actuals i que pose en valor la seua programació cultural i la seua activitat patrimonialitzadora per a renovar el vincle que suposa un projecte compartit d’aprenentatge col·lectiu.
