Cartelera Turia

EDITORIAL: PP Y CIUDADANOS «JUEGAN» CON LA EXTREMA DERECHA

La Turia dice que… El Congreso de Diputados ha aprobado por mayoría absoluta exhumar los restos del dictador del Valle de los Caídos. España pone así punto y final a una anomalía histórica: ser el único país con una democracia avanzada que mantenía un mausoleo público a mayor gloria de un dictador y su pretendida cruzada iniciada con un golpe de estado contra un gobierno democrático que provocaba una guerra civil y casi cuarenta años de sangrienta dictadura. Aunque siga teniendo pendiente muchas anomalías históricas que afrontar, como poner fin a su condición de segundo país con mayor número de desaparecidos enterrados en fosas comunes y cunetas, solo por eso ya merecerá ser recordado ese día. Pero ese día también merecerá ser recordado por otra cosa: la vergonzante actitud de una nueva y vieja derecha que con su abstención en esa votación fue incapaz de demostrar la más básica sensibilidad democrática para cerrar las heridas abiertas en varias generaciones de españoles que pagaron con la cárcel, el exilio, la tortura y la muerte la defensa del legítimo gobierno de la República y su lucha antifranquista por una sociedad democrática. Su postura pone de manifiesto lo arraigado que el franquismo sociológico se mantiene en este país, las insultantes apologías del dictador y su régimen que no dejan de proliferar entre tertulianos y pretendidos medios de comunicación. Pero lo más preocupante de la actitud de los partidos de Pablo Casado y Albert Rivera es que su postura en la votación no viene motivada por un simple ejercicio de nostalgia franquista, sino por un frío cálculo de intereses políticos. Esteban González Pons, posible candidato al ayuntamiento de Valencia, lo puso de manifiesto en el parlamento europeo, junto con el resto de eurodiputados españoles del PP al evitar votar en contra de las actitudes autoritarias del presidente húngaro, Viktor Orbán, cuya condena fue mayoritaria entre el grupo democratacristiano al que están adscritos. Cuatro diputados, entre ellos González Pons, se ausentaron para no tener que votar; nueve se abstuvieron y otros tres no tuvieron problemas en votar en la línea de la ultraderecha rechazando las críticas a Orbán. Ambos episodios ponen de relieve que, conscientes del avance de la extrema derecha en Europa, PP y Ciudadanos están decididos a pescar también en ese río revuelto de los sectores sociales más xenófobos y fascistoides. Su postura ante temas tan cruciales como la inmigración o su españolismo excluyente frente al conflicto catalán, ya ha dejado claro que en su pugna por la hegemonía, la nueva y la vieja derecha no están dispuestas a entregarle ni un solo votante a los ultras de Vox, que según algunas encuestas podría entrar en el parlamento. También que Casado y Rivera no tienen el menor escrúpulo a la hora de jugar con fuego. Aunque sean los valores democráticos los que terminen ardiendo.

COMIENZA RUSSAFA ESCÈNICA 2018: «SOROLLS»

TURIA: Ya ha comenzado una nueva edición de Russafa Escènica, este particular festival que se desarrolla en múltiples espacios con propuestas múltiples. Se prolongará hasta el próximo Este año su lema es “Ruidos”. En la presentación del programa escribe Gloria Tello, Regidora de Cultura del Ayuntamiento de Valencia: “Silencio, el instante de levantar el telón o comenzar una función, es silencio. Se contiene la respiración y se abren los ojos. Me fascina ese momento de las artes escénicas. Y, a partir de ahí, dejarme llevar y guiarme sólo por los sentidos, por lo que veo, huelo y oigo. Percibo música, voces, sonidos, silencio y ruidos, también ruidos. Hay quien define «ruidos» como los sonidos que nos molestan, que no queremos escuchar. ¿Y no es esa una de las razones de ser de las artes? ¿De todas y, de forma muy notable, de las artes escénicas? Russafa Escènica es ruido, es ruidos, en plural, porque este festival, alzando poco a poco la voz, evolucionando y transformándose, ha llegado a lo que es hoy, una referencia para el sector y para el público que acude fiel a su innovadora propuesta. Porque con sus ruidos, ha despertado, ha agitado, ha movilizado y, lo más importante, ha dado la oportunidad de mostrar su obra a muchas y muchos profesionales, convirtiéndose en una plataforma transversal de encuentro ciudadano. Los ruidos son parte fundamental de la vida, de nuestra sociedad y también de la creación. Y estos “ruidos” de arte han traspasado las «fronteras» del barrio y se escuchan en toda la ciudad, una ciudad que ha vivido, como pocas, el renacer de esa cultura que, desde abajo, ha conquistado, ha seducido, ha educado y ha contribuido a esa metamorfosis social que estamos viviendo. Gracias Russafa Escènica por nutrir a esta València efervescente con vuestro particular ruido. Espero, con expectación, ese momento de silencio previo a que levantéis el telón”. Foto: García Poveda.

ARRANCA LA 66 FESTIVAL INTERNACIONAL DE SAN SEBASTIÁN

LAURA PÉREZ (Enviada Especial): El inicio del festival de San Sebastián es tan emocionante como la vuelta al cole. Esta fiesta del cine se coge con ganas, con las pilas cargadas después del verano y es donde te reencuentras con los colegas que vuelven más morenos y con algún kilo de más. Pero sobre todo, Donosti es la reentré de los certámenes nacionales y nos ofrece en primicia el catálogo de la nueva temporada. Por la Concha de Oro competirán algunos de los habituales. La directora Naomi Kawase acudirá con Vision, que cuenta una historia de amor entre Juliette Binoche y Masatoshi Nagase y que ha sido filmada en su localidad natal. Tendremos Binoche por partida doble, ya que Claire Denis competirá por primera vez en San Sebastián y lo hace con High Life, una cinta de ciencia ficción que la une de nuevo a la actriz francesa. La directora chilena Valeria Sarmiento ha pasado por Donosti en varias ocasiones y este año alcanza la oficial con Le cahier noir/The Black Book, una obra que se inspira en la novela Livro Negro de Padre Dinis. El eterno Theo de Soñadores, Louis Garrel, tras participar en Cannes con su opera prima Les deux amis, llega a Donosti con L’Homme Fidele, que también protagoniza junto a Laetitita Casta en una historia de amor y celos. El veterano cineasta Brillante Mendoza estrena Alpha, The Right to Kill, y se introduce en las operaciones policiales contra en el tráfico de drogas en Filipinas. La nota histórica la pone Austria de la mano de Markus Schelinzer; en Angelo, su segundo film, nos traslada al siglo XVIII con el relato de un esclavo africano que sirve a una familia de la nobleza. Hacia el futuro miramos con Kim Jee-Wo, quien estrena Illang: la brigada del lobo. Esta película coreana se sitúa en 2029 para adaptar a imagen real un clásico del anime japonés. Bao bei Er/Baby, de Lui Jie, que presenta un duro relato de la sociedad china a través una joven con el síndrome de Vacterl que fue abandonada por sus padres. Felix Van Groeningen se lanza a rodar en inglés con Beautiful boy, y cuenta una historia de superación basada en la novela biográfica de David y Nick Sheff y donde veremos de nuevo al joven Timothée Chalament (protagonista de Call me by your name). La actriz noruega Tuva Novotny debuta en la dirección con Blind Spot, una tragedia familiar que enfrenta a una madre con su hija adolescente en plena crisis. Quien ya debutó en Nuevos Directores en 2014, Simon Jaquemet habla de sentimientos religiosos y se cuestiona la fe con el drama Der Unschuldige/ The innocennt. Peter Strickland nos introducen en los talleres de unos grandes almacenes en In Fabric, una película que dará que hablar y que el mismo certamen califica como sorprendente e inclasificable. Y desde Argentina llega el joven director Benjamin Naishat con Rojo, un thriller ambientado en los años setenta sobre la venganza que viene tras pasar por el festival de Toronto. El cine español aparece muy bien representado en la Sección Oficial. Lacuesta, tras ganar en 2011 con Los pasos dobles, llega con un drama titulado Entre dos aguas, donde asistimos al reencuentro de dos hermanos de etnia gitana cuando uno de ellos sale de prisión. Otro que puede presumir de tener una Concha en su estantería es Carlos Vermut, que ya triunfó con la enigmática Magical Girl y promete sorprender con la esperada –y aplaudida en Toronto- Quien te cantará. El film lo protagoniza Nawja Nimri que interpreta a una cantante de éxito en los 90. Icíar Bollaín, que en 2014 estrenó aquí En tierra extraña, participa ahora con Yuli, su última película escrita por Paul Laverty, que narra la biografía del bailarín cubano Carlos Acosta (quien se interpreta a sí mismo). Rodrigo Sorogoyen vuelve al festival con El Reino, una producción rodada en parte en Valencia, que encabeza Antonio de la Torre y nos sumerge de nuevo en una trama de corrupción política. Aunque fuera de concurso, Enrique Urbizu en esta ocasión codirige con Jorge Dorado Gigantes, un thriller de acción que protagonizan José Coronado y Daniel Grao. José Luis Cuerda también protagonizará un pase especial de su cinta Tiempo después, que promete hacernos reír como ya lo hiciera con la estimable Amanece que no es poco. La nota experimental y poética la dará Telmo Esnal con Dantza, que trabaja la simbología de las danzas tradicionales vascas. San Sebastián arrancará sus proyecciones con los rostros de Ricardo Darín y Mercedes Morán, protagonistas de la historia romántica de El amor menos pensado. La cinta argentina de Juan Vera inaugura el certamen el próximo viernes 21 y allí estaremos en primera fila de butacas para poder contarlo. Estad atentos/as al resto de crónicas a través de nuestra web y en la edición en papel.

EFTHIMIS FILIPPOU, PALMERA D’OR DE LA MOSTRA DE VALÈNCIA

Mostra de València-Cinema del Mediterrani ret homenatge als valencians recentment desapareguts Pérez Giner i Carles Santos La 33 Mostra de València-Cinema del Mediterrani, del 18 al 28 d’octubre del 2018 en els Cines Babel i en IVC-La Filmoteca, lliurarà la seua Palmera d’honor, i repassarà la seua filmografia, al guionista grec Efthimis Filippou. A més el festival retrà homenatge a dos valencians recentment desapareguts: el productor Josep Antoni Pérez Giner i l’artista multidisciplinari Carles Santos. Efthimis Filippou (Grècia, 1977) guionista, periodista i autor de cinc obres per a teatre, rebrà la Palmera d’Honor de Mostra de València-Cinema del Mediterrani. En el marc del festival, el guionista realitzarà una masterclass sobre escriptura cinematogràfica en Filmoteca València el dissabte 20 d’octubre. Posseïdor d’un estil molt personal, Efthimis Filippou barreja amb mestria allò quotidià amb allò absurd, l’humor negre amb la violència més crua, la distopia amb el surrealisme i allò fantàstic amb allò banal. «Un autor que no es conforma amb esgarrar la superfície del problema, sinó que investiga sobre el comportament humà i les estructures socials en condicions extremes» assenyala Eduardo Guillot, director de programació de Mostra de València. En aquest cicle retrospectiva veurem les seues col·laboracions amb el director Yorgos Lanthimos: «Caní», «Alps», «Llagosta», que li va valdre una nominació a l’Oscar, i «El sacrifici d’un cérvol sagrat», pel·lícules que s’han convertit, en menys d’una dècada, en clàssics de culte. Així com altres col·laboracions com amb el cineasta Babis Makridis en «L» o amb la directora Athina Rachel Tsangari en «Chevalier». I és que pocs guionistes han aconseguit desenvolupar en tan poc temps un treball tan personal, amb unes marques tan identificables.   Cicles Homenatge El festival dedicarà en aquesta edició cicles a dos valencians recentment morts. «Mostra de València no podia deixar de retre homenatge a un dels més grans productors de la història del cinema espanyol com és Pérez Giner i a un dels nostres artistes més universals, Carles Santos», afirma Gloria Tello, regidora de cultura de l’Ajuntament de València. El productor valencià Josep Anton Pérez Giner, mort el passat mes d’abril a Sant Cugat del Vallès (Barcelona) als 83 anys, va participar en la producció de més d’un centenar de pel·lícules. Giner es va iniciar com a auxiliar a mitjan dècada dels cinquanta, i amb el pas dels anys es va convertir en una figura clau en el terreny de la producció cinematogràfica a Espanya. Pérez Giner va ser soci de Ricardo Muñoz Suay en Profilmes, impulsor del gènere de terror espanyol dels setanta, protagonista de crucials canvis en el cinema de la Transició i padrí de nombrosos cineastes emergents, als quals va donar la seua primera oportunitat. En paraules del guionista Piti Español, «sense Pérez Giner no es pot explicar la història del cinema espanyol dels últims cinquanta anys». En la seua extensa filmografia, de més d’un centenar de títols, destaquen treballs al costat de Glauber Rocha, Paul Leduc, Sergio Leone, Vicente Aranda, Eloy de la Iglesia, Joaquím Jordà, Bigas Luna, Ridley Scott, Manuel Gutiérrez Aragón, Ventura Pons o Joseph Losey, entre uns altres. En la 33 Mostra de València es podrà veure «El bueno, el feo y el malo» de Sergio Leone; «Juguetes rotos» de Manuel Summers; «La muchacha de las bragas de oro» de Vicente Aranda; «El pico» de Eloy de la Iglesia; «Mones com la Becky» de Joaquim Jordà i Nuria Villazán; «Radiacions» de Judith Colell y «L’Orquestra de les estrelles» d’Eduard Cortés. Resulta impossible etiquetar en una sola disciplina l’obra de Carles Santos (Vinaròs, 1940-2017), artista polifacètic com a pocs. Pianista de formació, no solament va compondre i va interpretar peces musicals i obres de teatre, sinó que també va dirigir i va protagonitzar diverses pel·lícules experimentals des de finals dels seixanta, en les quals investigava sobre el paper de la música i el so en la percepció d’un film per part de l’espectador. Durant els anys setanta, Santos va compondre la música per a molts dels primers curtmetratges de Pere Portabella, de nou experimentant amb el concepte de banda sonora i el que representa, elaborant un discurs que en la gran majoria de casos no era solament un mer suport per a les imatges que es veien en pantalla. Carles Santos va formalitzar l’humor com a mètode de comunicació fílmic i sonor. Mostra de València reuneix en aquest cicle alguns dels curtmetratges en què va participar l’artista al llarg de la seua carrera, sumant-se d’aquesta manera als diversos homenatges a la seua figura que les institucions valencianes han programat al llarg de 2018. El cicle ha sigut elaborat amb la col·laboració del Institut Valencià de Cultura, Films 59 i Fundació Caixa Vinaròs. Aquests cicles homenatge se sumen al repàs a l’última fornada cinematogràfica feta en el Mediterrani en la seua Secció Oficial, la secció informativa i els cicles sobre el cinema negre francés i el nou cinema palestí, que conformen la 33 edició de Mostra de València-Cinema del Mediterrani. Cartelera Turia

TRUENORAYO FEST PRESENTA LA SEUA CINQUENA EDICIÓ AMB LA MUTANT COM A PRINCIPAL IMPULSORA

El certamen tindrà lloc el 19 i 20 d’octubre a la sala de Joan Verdaguer La Mutant ha acollit este matí la roda de premsa de presentació del Truenorayo Fest, del qual enguany passa a ser el principal patrocinador gràcies a una aportació de 15.000 euros. L’acte ha comptat amb la participació de la coordinadora artística de la Mutant Olga Álvarez, la codirectora del certamen Ada Díez, la il·lustradora del cartell d’enguany Cristina Daura i la codirectora de l’Associació Professional de il·lustradores de València Paula Pérez » Paulapé «. Truenorayo Fest naix fa cinc anys amb el propòsit de convertir-se en una cita anual en el calendari nacional, difonent la música i la il·lustració nacional i internacional i reivindicant el paper de dones que destaquen en molts diferents àmbits de la creació, de cara al públic i també com a tècniques i professionals al backstage, on un dels objectius prioritaris és aconseguir una igualtat real i una normalització de la dona en els escenaris. En paraules d’Olga Álvarez, «és important recolzar este tipus de festivals que posen en valor i promocionen als segells discogràfics independents i reivindiquen el paper de la dona en tots els àmbits de la creació per a aconseguir una igualtat real» . Una idea defensada també per Ada Díez, per a qui el festival «sempre ha lluitat contra vent i marea, però sempre ha aconseguit tirar endavant. Mai hem deixat d’apostar per les dones que creen, de donar-los la visibilitat que realment mereixen, i un bon exemple el trobem en el cartell d’esta edició «. Es tracta, per tant, d’un experiment de comunitat en què el realment important són els músics i els professionals, constituint així una trobada on fomentar la creativitat. En tot este temps, Truenorayo s’ha convertit en un dels festivals més dinàmics del panorama cultural a nivell nacional, brindant al públic l’oportunitat de gaudir de propostes artístiques innovadores i poc habituals a València. El cartell de 2018 inclourà directes a càrrec de Soleá Morente & Napoleón Solo, Julie Doiron, Sierra, Melenas, Cariño i Rayo, als quals es sumaran les noves confirmacions de Terrier, Jump To The Moon, Axolotes Mexicanos, Black Islands, Júlia, Perapertú i les sessions de Djs de Valle Nova i Lucía Gea. Respecte a la xerrada habitual entre les activitats del festival, el protagonisme serà per al món de les subvencions i dels concursos, preguntant-nos si som tots iguals davant allò que és públic. El títol de la trobada serà «El postureo y la medallita contra lo que realmente necesitas». Finalment, Genie Espinosa s’encarregarà d’il·lustrar en directe el mural «Truenorayo Fest» que posarà la guinda gràfica al festival.

LA SÈRIE «LA VALL» INAUGURA LA TEMPORADA DE FICCIÓ D’À PUNT

À Punt Mèdia presenta ‘La Vall’, la sèrie de ficció de la nova graella de tardor-hivern És la primera producció pròpia de ficció de la televisió pública valenciana.   La nova televisió pública À Punt ha presentat aquest matí a la Filmoteca la sèrie La Vall, la primera producció de ficció i la gran aposta de la temporada. La Vall forma part de les novetats de la programació d’À Punt per a la temporada de tardor-hivern. Una temporada que compta amb una vintena de novetats, entre aquestes el talent show familiar Family Duo, el programa de monòlegs Comediants i el programa de reflexió i anàlisi de l’actualitat La qüestió. A la roda de premsa ha assistit bona part dels intèrprets de la sèrie i del personal de l’equip de rodatge. Durant la presentació, en què han intervingut el director de Continguts i Programes d’À Punt, César Martí, i els dos directors de la sèrie, Pau Martínez i Ana Ramón, la directora general d’À Punt, Empar Marco, ha remarcat la importància que té la sèrie dins la nova graella molt renovada i variada com la que aquesta setmana comença. La televisió autonòmica valenciana aposta per la ficció dins una graella pensada per a tots els públics i amb diversos formats. LA VALL – EL SECRET D’UNA SÈRIE És la història d’un poble que vol evitar quedar-se despoblat i ofereix les cases deshabitades a nous pobladors amb l’objectiu d’evitar la seua desaparició. L’arribada dels nous veïns i els secrets que oculta la vall seran els fils conductors d’aquesta història que es mou entre thriller i els nostres costums. La Vall és una sèrie d’À Punt Mèdia produïda per Mediterráneo Media Entertainment de 13 capítols d’una durada de 50 minuts que s’emetrà cada diumenge a les 21:45 h. Cartelera Turia

MOSTRA DE VALÈNCIA SE ADENTRA EN LA ZONA NEGRA DEL CINE FRANCÉS

La Mostra de València-Cinema del Mediterrani, que celebra su 33 edición del 18 al 28 de octubre del 2018 en los cines Babel y en IVC-La Filmoteca, comienza a revelar su programación. Una de las múltiples miradas del festival se detendrá en el cine negro francés. Junto al repaso a la última hornada cinematográfica hecha en el mediterráneo en su Sección Oficial, la sección informativa (que incluye “Amerika Square”, “Un día más con vida” o el último éxito de la Mostra de Venecia «La noche de 12 años» de Antonio de la Torre, entre otras) y los ciclos homenajes, Mostra de Valencia-Cinema del Mediterrani se adentra en la zona negra del género policial con el ciclo ‘Polar: serie negra a la francesa’. “La retrospectiva ofrece una oportunidad única para comprobar cómo ha evolucionado el cine negro francés desde los años cincuenta hasta la actualidad, a través del trabajo de directores como Becker, Truffaut, Melville, Tavernier, Chabrol, Audiard o Richet”, señala Eduardo Guillot, director de programación del festival. Y es que el cine negro es un invento francés. En 1946, la crítica francesa conoció las películas norteamericanas que no había podido ver durante la Segunda Guerra Mundial, y acuñó el término film noir para referirse al tono pesimista y oscuro, que las impregnaba. Pero antes de este pistoletazo de salida, los franceses ya habían dibujado un rastro sólido y mejorado del género negro en la gran pantalla. En realidad, el film noir es un claro ejemplo de la apropiación cultural a la que ha dado lugar la cinefilia mundial. Desde la posguerra, el policial francés bebió del cine negro norteamericano. Los policiales de los ’40 y comienzos de los ’50 son más violentos; la acción se traslada de los barrios marginales al glamouroso París. Pero el film noir francés desarrollará también rasgos propios. Las fronteras entre buenos y malos se difuminan y el héroe acostumbra a ser un antihéroe atenazado por un pasado oscuro. El ciclo ‘Polar: serie negra a la francesa’ de la 33 edición de Mostra de València-Cinema del Mediterrani ofrece un recorrido por los momentos más representativos del «polar», un subgénero dentro del policial francés más cercano al policial negro americano que al clásico estilo inglés, que incluye grandes clásicos y otras derivaciones del género hasta la actualidad. En este ciclo se podrá ver ‘Rififi’ de Jules Dassin; ‘Pierrot le Fou’ de Jean-Luc Godard; ‘Serie negra’ de Alain Corneau o ‘Dejad que los cadáveres se bronceen’ de Hélène Catet y Bruno Forzani; entre las diecisiete películas programas que lo componen. Un recorrido extenso, clásico y moderno, por lo mejor del género. Cartelera Turia

DE VIATGE PEL CAMÍ AUSTRAL XILÈ/3:Villa O’Giggins, el cul-de-sac final del Camí Austra

Paco Tortosa: Després de 20 dies de pedaleig des de Puerto Chacabuco, els viatgers cicloturistes valencianets arribem a Villa O’Giggins, final de l’afamada carretera austral xilena. Les lectores de la Turia poden pensar “què dimonis és en realitat aquesta carretera, o camí austral xilé?” Si li pregunteu al senyor Google, podreu comprovar que es tracta d’una carretera que connecta Puerto Montt amb aquest llogaret austral de Villa O’Giggins. La informació oficial de les pàgines webs i del govern xilé diuen que els 1.240 km d’aquest camí de més al sud de Xile, van ser construïts a la dècada dels anys 80 del passat segle XX. L’obra va ser executada pel Ministeri d’Obres Públiques, alguna institució privada i, sobretot, per l’exèrcit xilé. Segons la informació oficial, varen morir 11 persones, la majoria militars. Però xerrant amb gent major que va participar en la construcció, ens assabentem que varen haver unes 3.000 persones desaparegudes de qui mai se’n va saber res. Les dures condicions climàtiques, la complicada orografia, el vulcanisme, les solsides de terres i neu (per les quals més persones moriren), els tsunamis i els limitats recursos tècnics, provocaren aquesta mortalitat inimaginable en obres públiques europees per aquells anys. Pedalejant ara per la carretera austral, em faig creus de com varen poder construir certs trams entre uns boscos impenetrables, congostos gegantins, rius inabastables i pluges amb mitjanes superiors als 9.000 mm anuals. Impressiona pedalejar per aquest camí sabent que cap persona ha caminat mai per les seues voltants. Com deia, arribem després de quasi tres setmanes de pedaleig al llogaret de Villa O’Giggins, pregunte per l’actual alcalde i la gent de l’alberg on passem nit el cerca i me’l presenten. Ell és Àngel Alvarado, en realitat un tècnic assessor del municipi, un home de 37 anys nascut a Puerto Aysen que va estudiar arquitectura a la universitat de Temuco. Aparegué per Villa O’Giggins com arquitecte i hui s’encarrega de la planificació i l’execució de projectes d’ordenació territorial en unes terres virginals i bellíssimes com aquestes. De la carretera austral m’explica que va ser com una mena de carretera de penetració en territoris ignots de grava i terra compactada. Hui quasi la mitat dels 1.200 km es troben pavimentats. Em diu que en la construcció competiren l’exèrcit i el ministeri d’Obres Públiques, fet que provocà actuacions suïcides que resultaren en nombroses morts. Aquesta carretera és prioritària per al govern xilé, no sols per desenvolupar la regió austral, sinó també consolidar l’ocupació del territori per les disputes de fronteres que encara persisteixen entre Argentina i Xile. Jo reivindique una carretera austral sense asfalt de manera egoista com a cicloturista, però també com a conservacionista, ja que els seu asfaltat implica una ampliació, amb els consegüents talls a la muntanya, així com un rellevant impacte paisatgístic en un territori- faig memòria- que encara no ha trepitjat cap ser humà. Em comenta Àngel que a Villa O’Giggins viuen unes 500 persones, en una villa que ell defineix la darrera etapa de la carretera austral i punt de partida per arribar al Camp de gel Sud. Pensa que el poble s’està obrint al món, en plena metamorfosi d’una societat de ramaders molt primària que tan sols té uns 30 anys, quan arribaren ací els primers colons en inaugurar-se la carretera austral. I Àngel vol i no vol que la carretera austral tinga continuïtat cap al sud per Argentina, tot i que sembla que també el govern s’està plantejant donar continuïtat per la part dels fiords del Pacífic fins a Punta Arenas. Deixe la conversa amb Àngel i continue passeig per Villa O’Giggins, on ens hem hagut de quedar tres dies perquè el vaixell (de tan sols 16 places i lloc per huit bicicletes) que creua el llac del mateix nom camí d’Argentina, per sorpresa nostra i de desenes de cicloturistes de tot el món, no té horaris i depén dels vents que bufen cada dia. Ens conten que ha hagut viatgers que han esperat a Villa O’Giggins fins a 10 dies! Així que passegem la vila al llarg de tres dies de manera assossegada, i gaudim a doll de l’alberg El Mosco que ens acull. Allí raone amb la seua directora i gerent, Orfelina  Barriga, una dona de 59 anys nascuda a Valdivia. Em deixa corprès el fet que visca en aquesta regió austral des de fa uns 50 anys, quan ací tan sols es podia arribar en vaixell, avionetes precàries i cavalleries. Per molt que ací a Villa O’Giggins arribà fa tan sols uns cinc anys, quan el seu benvolgut amic Jorge Salgado, que fundà aquest conegut alberg, es ficà malalt i morí amb 52 anys. Era un espanyol de Galícia que tancà el cercle d’una vida fascinant a Villa O’Giggins! Des d’aleshores l’alberg va passar a mans dels germans. Però l’ànima del projecte hui és Orfelina, qui intenta cuidar amb delicadesa als viatgers. L’alberg El Mosco es va inaugurar l’any 2008, sent un dels pioners Jorge, qui conegué a Orfelina en Coyhaqué poc abans de ficar en marxa aquest alberg. Ací observe com arriben alberguistes de tot el planeta. En aquests quatre dies hem pogut conviure amb suïssos, francesos, japonesos, belgues, coreans, argentins, americans, anglesos, alemanys… Orfelina pensa que el futur d’aquesta vila és complex, doncs comença a ser un destí molt conegut on arriba sobretot un turisme molt aventurer i alternatiu, tot i que amb poc pas de persones, gens massificat. Orfelina opina que la carretera austral porta avantatges i desavantatges. I que per ella la pavimentació fins a Crochane és possible, però no la desitja fins a Villa O’Giggins, ja que perdria l’encant de l’aïllament que hui tan meravellosament conserva. No puc tancar aquesta crònica sense deixar de nomenar a Marcus, el patró del petit vaixell que finalment ens porta fins a Candelario Manssila, al sud del llac i camí d’Argentina. D’ell depenen tots els qui hui volen creuar al país veí. El viatge amb Marcus és dels que no pots oblidar. Siga amb bici, a cavall, a peu, en transport

DE VIATGE PEL CAMÍ AUSTRAL XILÈ/2: Amb vaixell pels fiords xilens entre Puerto Natales i Puerto Montt

PACO TORTOSA: Després de pedalejar al llarg d’un mes pel camí austral xilè entre Puerto Chacabuco i Puerto Natales, decídirem tornar fins a Puerto Montt en vaixell. El trajecte de quatre nits de dormir a la cabina i tres dies complets de navegació no ens deixà indiferents, tot i que ja sabíem que el viatge amb bici havia finalitzat. Embarcàrem el dia 29 de gener a Puerto Montt cara a la nit, tot i que el vaixell no partia fins les primers hores de l’endemà, pocs minuts després de jo complir els meus respectables 64 anys. Aquesta travessia pels fiords xilens, per aigües de l’oceà Pacífic, te les seues singularitats. Una d’elles, tot i ser un servei regular que ofereix la companyia xilena Navimag, és que el trajecte es ben venturós, ja que navegar entre els fiords té la seua complicació amb passos ben estrangulats com el dels anglesos, i en alguns punts el trajecte discorre per mar obert, pel golfo de Penas, on pillàrem un temporal que no done a passar ningú. Que no pense la lectora que és aquest un vaixell turístic ni un creuer, ja que el seu primer objectiu i raó del seu servei és transportar vehicles i mercaderies entre Puerto Montt i Puerto Natales, una necessitat estratègica del govern per connectar amb serveis de transport tot Xile de nord a sud. Ara bé, a la part alta del vaixell s’han condicionat cabines amb llits i lliteres que permeten oferir als turistes i viatgers, la possibilitat de navegar al llarg d’un trajecte de bellesa encisadora. Entre tots els fets i persones que coneguérem a llarg dels tres dies de navegació, faig esment de moments especialment emotius per mi. En primer lloc, no és que ell fora el capità Ahab de Moby Dyck, però li tenia alguna semblança, pel secretisme amb què es movia pel vaixell. Fins que va arribar el moment de poder-lo entrevistar. Era Esteban Cristie Bosí, un home xilé, alt, fornit i ben paregut de 57 anys nascut a la ciutat d’Antofagasta, al nord de Xile. Esteban és capità d’aquest vaixell des de fa uns 4 anys, per molt que tota la vida ha estat mariner al servei de Navimag. A la part baixa del vaixell viatjaven amb nosaltres 130 camions i cotxes. De tot el viscut com a capità, el que més recorda Esteban és haver ficat en el mapa les terres australs xilenes,  desconegudes fins als anys 90 del passat segle.  Em comentà també que Navimag és una empresa de Ferrys privada que tan sols presta un servei públic amb un conveni amb l’estat per atracar al llarg del viatge a Puerto Edén per tal de recollir passatgers. I què és Puerto Edén? Després de resseguir el puntet als mapes al llarg de tot el viatge, m’emocionava poder veure com hi atracàvem i observar qui pujava i baixava del nostre vaixell, ja que en no haver-hi un port, els passatgers són transportats en una menuda barca des del poble fins el gran ferry. Vaig quedar amb el capità que ens avisaria quan paràrem en Puerto Edén. En despertar el dia següent vaig anar ràpid a coberta per tal de veure l’arribada al minúscul poblet. Quina desil·lusió! Ja havíem passat Puerto Edén i ningú no ens va advertir. Era de nit i plovia i el capità decidí no fer l’avís. No poguérem veure físicament Puerto Edén, però em vaig fer sabedor més tard que, en plena nit i sota la pluja, accedí al nostre vaixell la mestra d’aquest minúscul llogaret mariner localitzat al cul del món. Cal penar que Puerto Edén està situat en una illa al bell mig dels fiords, entre l’oceà Pacífic i el camp de gel Patagònic Sud, una massa considerada la tercera més extensa del món després de les de l’Antàrtida i Groenlàndia, la qual s’estén de nord a sud al llarg de 350 km, i que abasta una extensió de 16.800 km². Entre aquest camp de gel inabastable i l’oceà Pacífic viuen a Puerto Edén tot l’any unes 80 persones, entre pescadors, carabiners i personal forestal. Al bell mig dia i a la coberta del vaixell vaig preguntar per la mestra de Puerto Edén. Ella és Paola Guerque, una dona de 40 anys nascuda en Ancun (illa de Chiloé). Als 4 anys marxà a Punta Arenas a viure. En acabar els estudis en Puerto Arenas es va assabentar que hi havia una plaça de mestra a Puerto Edèn. Ni idea tenia ella d’on estava aquest poblet. En arribar el 2008 amb 30 anys va veure una badia tan selvàtica i solitària que el primer que va pensar fou quan tardaria en aparèixer un dinosaure. A la seua vora somriu el seu marit amb una cara de bona persona que convida a estimar-lo, per la qual cosa s’enamorà d’ell i es casaren després de dos anys. Es conegueren a Puerto Edén només arribar i tenen un fill de sis anys que corre entre nosaltres. L’escola està al centre del poble i actualment tan sols dona classe a 11 alumnes d’ entre 6 i 12 anys. Aquest darrer any a l’escola tan sols hi ha xiquetes, així que el fill de Paola és l’únic xic. Totes les alumnes se’l rifen i arriben quasi a les mans per tal de compartir pupitre amb ell. Com serà la vida a Puerto Edenque després de 8 anys de casat, que aquest viatge de la mestra amb el marit i el fill, que els portarà a l’illa de Chiloe, és el viatge de nuvis que tenien pendent des que es casaren i que no  havien pogut fer. En gran part perquè el seu marit és l’encarregat del grup electrogen que dona llum a Puerto Eden. I com que ningú més sap fer-lo servir, no havia pogut trobar un substitut per fer unes vacances. Ni anar a veure nàixer al seu fill! Paola estava emocionada de poder portar al marit i el fill al poblet de Chiloe on va nàixer. Des d’Europa és difícil

NECROLÓGICA – ANTONIO GONZALEZ PACHECO

FUNERARIA LA SOLEDAD: Lo llamaban Billy el Niño. En esta casa no nos gusta ese sobrenombre. Sencillamente porque el auténtico Billy el Niño fue un fuera de la ley que se enfrentaba a las fuerzas del orden, unas fuerzas que reunían a los mandamases de los pueblos del Oeste americano con los corruptos representantes de la ley. Hecha esta aclaración, vamos con nuestro cadáver de esta semana. Hemos celebrado con un buen espumoso de Requena su llegada a nuestra funeraria. Los ojos saltones del muerto seguían abiertos, y la altiva gallardía facha de sus fanfarronadas se había quedado en un rictus de cobarde y ridícula fragilidad propia de los juguetes rotos. Era un veinteañero cuando se dedicaba en los sótanos de las comisarías a destrozar la resistencia antifranquista. No tenía límites su crueldad. Disfrutaba con su oficio. Era la dictadura franquista. Pero luego la democracia no sólo lo siguió acogiendo en su seno, sino que le otorgó tres medallas al mérito policial. ¡Qué gracia, ¿no?! Cosas raras de esta democracia. Como aquí es imposible juzgar a ningún franquista, aunque se trate de un torturador más que reconocido, hubo de ser la jueza argentina María Servini la que reclamara su extradición para ser juzgado, con otros altos cargos del franquismo, en los tribunales de aquel país. Rien de rien. O sea: no hay tu tía. Imposible que esta democracia tan maravillosa juzgue a los torturadores franquistas. La Ley de Amnistía de 1977 igualaba a torturadores y torturados. ¡Qué Leyes más majas, ¿no?, esas de la tan cacareada Transición! No hace mucho, lo quisieron entrevistar en la calle unos periodistas y él dijo que no podía atenderlos porque se iba al dentista. Y allí la palmó el muy inútil. No pudo soportar las tenazas apretando la muela careada y le dio un síncope. Claro, el tipo estaba acostumbrado a ser él quien manejara esas tenazas en las sesiones de tortura. Hemos agotado en esta casa el buen espumoso de Requena. ¡A la salud nuestra, de ustedes y sobre todo de quienes fueron febrilmente torturados por este condecorado policía en tiempos de democracia!