PAU VERGARA: S’ha apagat a Alginet Remigi Palmero (1950–2026), i amb ell se’n va una de les veus més lliures, radicals i essencials de la música valenciana contemporània. No només un músic, no només un compositor: una manera d’entendre el pop, la llengua i el país sense consignes, sense uniformes i sense demanar permís.
Remigi Palmero va ser pioner quan encara no hi havia mapa. Quan cantar en valencià no era ni moda ni etiqueta cultural, sinó una decisió intuïtiva, corporal, gairebé natural. Va demostrar abans que ningú que el valencià podia sonar modern, sensual, mestís i popular, lluny de la solemnitat i del didactisme que havien marcat bona part de la Nova Cançó. Ell no volia alliçonar: volia fer cançons.
Des d’Els 5 Xics, a finals dels seixanta, Palmero ja caminava davant. Aquell grup, nascut de les verbenes, de les sales de ball i del directe constant, va ser una escola de carrer i d’ofici. Allí Remigi va aprendre que la música havia de moure el cos abans que el discurs, i eixa idea no l’abandonaria mai. Ell mateix ho explicava anys després amb una lucidesa desarmant: volia fer un pop en valencià “normal”. I en aquell “normal” hi havia tota una revolució.
La seua obra mestra, Humitat relativa (1979), continua sent un miracle irrepetible del nostre patrimoni musical. Un disc que va nàixer gairebé en silenci i que amb els anys s’ha convertit en pedra angular del rock mediterrani fet des de València, al costat de Brossa d’ahir de Pep Laguarda i Cambrers de Julio Bustamante. Tres discos que expliquen un país sencer millor que molts assajos.
Humitat relativa era llum, calor i risc. Folk, rock, funk, jazz, flamenc i Àfrica convivint amb naturalitat, sense exotismes ni quotes. Palmero va ser el primer a incorporar músics africans en un disc de pop estatal, unint València amb Guinea Equatorial, el Mediterrani amb el món. Tot això cantat en valencià, sense banderes ni proclames, com qui respira. Una aposta estètica i vital que el temps ha convertit en referència per a generacions senceres: d’Òscar Briz a Antònia Font, de Manel a Sénior i el Cor Brutal.
Remigi mai va ser un artista còmode. Ni per a la indústria, ni per a les institucions, ni tan sols per a ell mateix. Sempre va arrossegar una relació ambivalent amb el seu disc més celebrat, convençut que havia quedat inacabat, que es podia anar més lluny. Eixa insatisfacció també formava part del personatge: un creador que no es conformava amb el mite, que preferia el procés a l’estàtua.
Després vindrien Provisions, Sense comentaris i el projecte In Fraganti, sempre des de la perifèria, sempre explorant. I després, el silenci progressiu. El retorn a Alginet. La pintura, el ioga, la cura, la reflexió. Una retirada sense estridències, coherent amb algú que mai va voler ocupar el centre de res.
La seua mort deixa un buit profund. Però també deixa una certesa: sense Remigi Palmero no s’entén la música valenciana moderna. No s’entén el mestissatge, ni la normalització real de la llengua en el pop, ni eixa manera tan nostra de fer les coses sense fer-ne soroll.
Remigi va obrir camins perquè altres els transitaren. Va cantar com qui mira el sol de cara. I encara hui, escoltar-lo continua sent això: llum directa, sense filtres.
Gràcies, Remigi.
La humitat relativa del país ja no és la mateixa sense tu.
