PACO TORTOSA: En poc de temps ja s’han analitzat gran part del fets i variables que han provocat un desastre de conseqüències incalculables a comarques com la Ribera del Xúquer i l’Horta Sud. Tant en pèrdua de vides humanes (el més dolorós), com econòmiques, polítiques i sociològiques. Així que vaig a reflexionar al voltant d’un fet que m’ha impactat i del que poc es parla. Em referisc a la gran quantitat de cotxes amuntonats pels carrers de totes les poblacions, com si es tractara d’ una pel·lícula distòpica.

De partida pense que el cotxe és una manera de moure’s molt insostenible, tot i els seus avantatges i comoditats. Com que tenim al damunt el malson del canvi climàtic i la realitat de la crisi energètica, el nostre ús del cotxe privat, cal deixar-ho clar, ha de canviar radicalment. Més del que puguem imaginar. Sols faltaven les imatges dels cotxes amuntonats als pobles de l’Horta Sud. En concret, el meu poble d’adopció, Sedaví, era un cementeri de cotxes. O un cementeri de taüts?

No puc deixar de pensar que l’estil de vida i de mobilitat que imposa el cotxe privat, ha estat en part una de les variables que han agreujat el desastre. M’explicaré. La mobilitat massiva en cotxe privat ha portat a l’extensió de la urbanització del territori més enllà d’on arriba el transport públic. Cases en urbanitzacions que han ocupat terres agrícoles on sols es pot arribar en cotxe. Per arribar fins allí, cal construir carreteres, ponts, pàrquings. I què dir dels grans supermercats, on en gran part tan sols es pot arribar en cotxe; més carreteres, més ponts, més passos subterranis, més pàrquings amplíssims (molts d’ells subterranis) que cobreixen d’asfalt el que abans era terra d’horta. I més. Cada dia de bon matí, per arribar als llocs de treball a l’àrea metropolitana, calen amples autovies, més carreteres, més ponts. I tots els accessos estan congestionats en hores punta. Més contribució al canvi climàtic. I quan més plou, més ús del cotxe privat per la sensació de seguretat que dóna el confort interior dels cotxes.

Este és el context pel que fa al parc automobilístic de la comarca de l’Horta Sud i la Ribera del Xúquer, el dia 29 d’octubre de 2024. Plouen més de 700 l/m2 en alguns punts de la capçalera del barranc del Poio. No s’avisa a la població, a temps, que baixava una riuada que multiplicava per 4 el cabdal del riu Ebre.

Em desperte el dia 30 d’octubre. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials comencen a mostrar-me imatges que semblaven una pel·lícula de catàstrofes. On evidentment els morts augmenten a cada hora que passa. I veig el cotxes arrossegats per les aigües com si foren de joguina: una pèrdua material important per la gent. Era un desastre surrealista veure com els cotxes, arrossegats per l’aigua, entropessaven uns contra altres i contra les cases i mobiliari urbà. Semblava un apocalipsi. Però eixa imatge de pèrdua dels vehicles es feia del tot insuportable quan veies, o et feies sabedor, que al seu interior hi havia persones ofegant-se. Després t’informaven que molta gent havia entrat als aparcaments subterranis per salvar de la inundació el cotxe. És en eixe moment quan el cotxe es torna, durament i trista, un horrorós taüt. Quanta gent ha mort intentant salvar del camí del aigua i dels aparcaments subterranis els seus cotxes? Molta gent. Massa.

I quan va parar de córrer l’aigua a la recerca de l’Albufera i de la mar, la imatge dantesca en fer-se de dia: els carrers plens de cotxes amuntonats ocupant tot el viari; en molts casos impedint que pogueren la gent eixir o entrar a les seus cases. Què vulnerable el cotxe, quan tanta seguretat aparent dóna i tanta confortabilitat ofereix en dies de pluja! Quina paradoxa. Als dos dies un familiar de Massanassa amb la planta baixa enfangada, em diu que en un dels tres cotxes que hi ha amuntonats al seu carrer, hi ha un cadàver. De nou el cotxe/taüt per a aquesta víctima de la DANA.

Passen els dies i en el moment de redactar estes notes (dilluns dia 4 d’octubre) continuen moltíssims d’estos cotxes al mig de molts carrers dels pobles de l’Horta Sud. Impedeixen, a més a més, el pas de maquinària pesada per netejar de fang els mateixos carrers, i molts dels soterranis on s’aparquen els cotxes del veïns. La imatge de tants cotxes malbaratats per la DANA és com una metàfora del desgavell d’esta societat capitalista en la qual vivim.

Però, al defora dels pobles, més cotxes. Milers. Diuen que més de 80.000 (1.500 milions d’euros perduts). Te’ls trobes als llits dels barrancs, al discórrer del ferrocarril, a la mitjana de la pista de Silla, allí retinguts i col·lapsant el pas de trànsit a un viari que fa de barrera per al lliure desaiguar de la revinguda apocalíptica. Eixa infraestructura de l’autovia que corre en perpendicular al recorregut del barranc del Poio i que el gran parc automobilístic ha justificat, ara sembla que la volen ampliar perquè càpiguen més cotxes. Seriosament, més cotxes circulant per la comarca de l’Horta Sud?

Cotxes rebentats per tot arreu. “Quanta ferralla”, deia per les xarxes el poeta i amic Josep Piera des de Barx. Quanta raó: gomes dels neumàtics, gasoil, bateries… Tot barrejat amb el fang i les aigües insalubres resultant, fan de les imatges dels cotxes rebentats de l’Horta Sud, un avís per com enfrontar-nos al futur pel que fa a la mobilitat en cotxe privat.

Esta DANA ens farà pensar quan arranquem el cotxe cada dia en el futur. Es deu cridar ben fort que no tot és tan bonic com ens vol fer creure la publicitat de cotxes que cada minut apareix a la televisió, i ompli pàgines completes de diaris, revistes i xarxes socials. Els suposats avantatges del vehicle a motor privat ja els coneguem. El més cridaner: la sensació de llibertat per moure’s a qualsevol hora del dia o de la nit i per tot arreu. En canvi, poc es parla dels desavantatges del seu ús indiscriminat i massiu. I poc o gens es comenta (tot i que molts ho pensen i alguns ho deixen caure només com una broma), el fet que  mantenir un cotxe resulta car. Tampoc es fa referència a les creixents dificultats per circular per les ciutats i la seua contribució al canvi climàtic.

Des del punt de vista ambiental, la cosa encara resulta més greu, ja que el cotxe privat és el vehicle que més gasta en termes energètics, segons la relació entre el propi pes i  el de la persona transportada. És el principal responsable de l’efecte hivernacle. A més a més, ocupa espai als nostres carrers i places en pobles i ciutats, tant a diari com ara en la insuportable crisi d’esta Dana. De fet, vist el que hem vist, el cotxe deuria ser la primera cosa a la qual hauríem de renunciar els ciutadans del països rics, tal com hui l’entenem i fem ús d’ell, si realment volem aconseguir un planeta sostenible, ètic i solidari.

Acabe. Amb la necessitat de més espai per moure’ns pels carrers i places, caldria que el cotxes desaparegueren dels espais urbans. El resultat seria espectacular: a menys cotxes més espai per als xiquets, més tranquil·litat als carrers, més carrils per bicis, més silenci, menys estrès, més arbres, més comunicació entre els veïns… Molts familiars meus i amics em pregunten que on aparcaríem. No ho sé, de partida, però tinc clar que a l’Horta Sud no deuria ser en el futur en cap pàrquing subterrani!

Tenim alternatives per moure’ns de manera ben sostenible per anar cada dia a treballar; la bici, el bon caminar, els patinets, els transports públics, el cotxe compartit… El cavi climàtic està empentant-nos cap a l’abisme. Fem el canvi. Diguem adéu al model de mobilitat actual insostenible basat en la mobilitat amb el cotxe privat. Almenys evitaríem en el futur les imatges dels carrers col·lapsats per la riuada d’esta DANA criminal.

Jo faria un pensament. Deixa el cotxe al garatge (no subterrani) si no és absolutament necessari emprar-lo. O ven-lo. I si no en tens, no te’n compres. Que soc un utòpic? El temps dirà si em lleva raó. Jo sols pense, necessite pensar, que altre món es possible. A què esperem? Ens hi va la vida en el temps de canvi climàtic que ens ha tocat viure..