Cartelera Turia

Passejades d’estiu cercant frescor i fugint del coronavirus urbà/ Pels voltants del mas de Magdalena. Llucena. L’Alcalatén

  Arribe a les contrades més solitàries i màgiques del port de muntanya del Remolcador. Estic a més de 1.000 metres d’altitud. Un camí intimista a la meua esquerra, em porta fins la masia de la Magdalena. Tota remodelada, s’ha convertit en un secret hotel de muntanya d’una calidesa i confortabilitat inusuals. Però, el més colpidor per mi es fer-me sabedor que em trobe en una finca agrícola i ramadera de més de 60 hectàrees, hui colonitzada en gran part per una exuberant vegetació arbòria on sobresurten les carrasques.

En arribar a la terrassa d’entrada em reben Pablo i Beatriz, una jove parella que viu tot l’any en este xicotet paradís que ha vist nàixer a la seua encantadora filla Aitana. Fa uns quinze anys van deixar els seus comuns treballs de periodistes per a fer-se càrrec d’aquest càlid hotel de muntanya. El seu principal objectiu era guanyar qualitat de vida. I vaja si ho han aconseguit! Tot el que ofereixen al viatger i la viatgera s’ho van trobar ja en funcionament, atès que el propietari que els ha llogat l’establiment el va obrir dotze anys enrere. A ell es deuen els mobles de gran qualitat, la decoració discreta però agradable, les àmplies habitacions i banys, les finestres totes exteriors, el bellíssim entorn enjardinat, un restaurant acollidor i personalitzat, i una xicoteta capella de mil colors edificada fa uns anys.

        Pablo i Beatriz han pres el testimoni amb una il·lusió contagiosa que acaricia al viatger així que arriba al mas. Pablo elabora amb molta mestressa plats típics de la gastronomia de la zona, i amb productes locals. Cal tindre-ho en compte i valorar-ho, viatger, viatgera.

Si acollidores i silencioses són les habitacions, no menys gratificants em resulten  els voltants: àmplies terrasses, bells jardins, un paisatge rural impagable, boscos de roures, pins i alzines… Entre aquests nobles arbres destaca una alzina que ronda els 800 anys de vida. Ells em conviden a abraçar-me a ella. Ho faig amb gust, per molt que en aquest cas no cal que em despulle. Sent que la càrrega d’energia està assegurada amb aquest acte de confraternitat amb la naturalesa.

        Però hi ha més sorpreses agradables en aquest xicotet reducte de pau i harmonia de l’hotel del mas Magdalena. Un camí íntim pròxim a l’hotel em convida a realitzar passejos que asserenen l’ànima entre roures i carrasques, prop dels quals es localitza una estètica bassa amb una exuberant vegetació de ribera. I per als xiquets (i els no tan xiquets) és sempre un goig visitar les gallines que Pablo i Beatriz cuiden per oferir el seu preuat fruit a la cuina del restaurant. Al costat d’elles es deixen veure dues cabres i una ruca que enriqueixen el paisatge més pròxim a les habitacions de l’hotel. A l’estiu es pot gaudir d’una xicoteta piscina escassament utilitzada, donades les temperatures tan dolces d’aquestes altures contundents de les nostres muntanyes mediterrànies.

M’endinse pel bosc que tanca pel nord el mas de Magdalena. De seguida apareixerà davant meu la imatge colpidora de la impertorbable mola pètria del cim del Penyagolosa. Se’m mostra con un sentinella gelós de totes les masies que habiten els seus voltants. Com la que dona vida a aquest bell hotel que t’embolica el cor i et segresta per sempre.

Passe nit a una habitació càlida. Després de desdejunar agafe la bici i m’aprope a diferents contrades del terme. Beatriz m’ha recomanat no deixar de banda el poble de Llucena. A la vila em deixe seduir pel singular entramat urbà de carrers i places d’origen àrab. I entre carrerons que m’agradaria que no tigueren fi, arribe a la plaça Major, on l’església Arxiprestal és la gran protagonista.

        Combinant la bici i el bon caminar, m’aprope a les torres històriques de control de la vall, escampades pel terme municipal de Llucena: la de Torrecelles, d’origen àrab i amb una ermita annexa, la de San Miguel; la Torre de l’Or, coneguda també com Fort Carlista o Torre Carlista, o simplement El Fort; i la de Foios, Monument Nacional des de 1931, originària del s. V a. C., considerada com l’edificació més antiga de Llucena.

També em resulta rellevant el castell de Llucena, conegut com a castell d’Urrea o Palau dels Ducs d’Híjar. D’origen àrab, ha patit successives transformacions que l’han allunyat massa del seu aspecte original.

I no puc deixar de banda les ermites del terme: Sant Antoni i Sant Vicent. Així com els paratges del Salt del Cavall; el naixement del riu Llucena; i les contrades de la Badina i la cova de l’Ocre. Encara que el més sorprenent per mi resulta ser tot el conjunt salvatge de roques, penyes i barrancs, gran part d’ells conformant un paisatge de bellesa esquinçadora als peus del massís del Penyagolosa.

Si vos he convençut per apropar-vos per aquest mas de la Magdalena, podeu trucar a Beatriz: 630558934. I si voleu deixar el cotxe a casa, hi ha bon servei d’autobusos entre Castelló i Llucena (companyia ICID. Encara que l’autobús que et pot deixar prop del mas de Magdalena es dirigeix a Castillo de Vilamalefa i només circula de dilluns a divendres. S’admet la bicicleta com a equipatge de manera gratuïta.)

Ens veiem per eixos camins tan desconeguts de la comarca de l’Alcalatén, passejant de manera el més assossegada, poètica i sensual possible. I no se n’oblideu de portar en l’equipatge algun llibre de poemes.

Dejar un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *