DE VIATGE PEL CAMÍ AUSTRAL XILÈ/2: Amb vaixell pels fiords xilens entre Puerto Natales i Puerto Montt

• 

  Redacción / 8 años
• 8min

PACO TORTOSA: Després de pedalejar al llarg d’un mes pel camí austral xilè entre Puerto Chacabuco i Puerto Natales, decídirem tornar fins a Puerto Montt en vaixell. El trajecte de quatre nits de dormir a la cabina i tres dies complets de navegació no ens deixà indiferents, tot i que ja sabíem que el viatge amb bici havia finalitzat. Embarcàrem el dia 29 de gener a Puerto Montt cara a la nit, tot i que el vaixell no partia fins les primers hores de l’endemà, pocs minuts després de jo complir els meus respectables 64 anys. Aquesta travessia pels fiords xilens, per aigües de l’oceà Pacífic, te les seues singularitats. Una d’elles, tot i ser un servei regular que ofereix la companyia xilena Navimag, és que el trajecte es ben venturós, ja que navegar entre els fiords té la seua complicació amb passos ben estrangulats com el dels anglesos, i en alguns punts el trajecte discorre per mar obert, pel golfo de Penas, on pillàrem un temporal que no done a passar ningú. Que no pense la lectora que és aquest un vaixell turístic ni un creuer, ja que el seu primer objectiu i raó del seu servei és transportar vehicles i mercaderies entre Puerto Montt i Puerto Natales, una necessitat estratègica del govern per connectar amb serveis de transport tot Xile de nord a sud. Ara bé, a la part alta del vaixell s’han condicionat cabines amb llits i lliteres que permeten oferir als turistes i viatgers, la possibilitat de navegar al llarg d’un trajecte de bellesa encisadora. Entre tots els fets i persones que coneguérem a llarg dels tres dies de navegació, faig esment de moments especialment emotius per mi. En primer lloc, no és que ell fora el capità Ahab de Moby Dyck, però li tenia alguna semblança, pel secretisme amb què es movia pel vaixell. Fins que va arribar el moment de poder-lo entrevistar. Era Esteban Cristie Bosí, un home xilé, alt, fornit i ben paregut de 57 anys nascut a la ciutat d’Antofagasta, al nord de Xile. Esteban és capità d’aquest vaixell des de fa uns 4 anys, per molt que tota la vida ha estat mariner al servei de Navimag. A la part baixa del vaixell viatjaven amb nosaltres 130 camions i cotxes. De tot el viscut com a capità, el que més recorda Esteban és haver ficat en el mapa les terres australs xilenes,  desconegudes fins als anys 90 del passat segle.  Em comentà també que Navimag és una empresa de Ferrys privada que tan sols presta un servei públic amb un conveni amb l’estat per atracar al llarg del viatge a Puerto Edén per tal de recollir passatgers. I què és Puerto Edén? Després de resseguir el puntet als mapes al llarg de tot el viatge, m’emocionava poder veure com hi atracàvem i observar qui pujava i baixava del nostre vaixell, ja que en no haver-hi un port, els passatgers són transportats en una menuda barca des del poble fins el gran ferry. Vaig quedar amb el capità que ens avisaria quan paràrem en Puerto Edén. En despertar el dia següent vaig anar ràpid a coberta per tal de veure l’arribada al minúscul poblet. Quina desil·lusió! Ja havíem passat Puerto Edén i ningú no ens va advertir. Era de nit i plovia i el capità decidí no fer l’avís. No poguérem veure físicament Puerto Edén, però em vaig fer sabedor més tard que, en plena nit i sota la pluja, accedí al nostre vaixell la mestra d’aquest minúscul llogaret mariner localitzat al cul del món. Cal penar que Puerto Edén està situat en una illa al bell mig dels fiords, entre l’oceà Pacífic i el camp de gel Patagònic Sud, una massa considerada la tercera més extensa del món després de les de l’Antàrtida i Groenlàndia, la qual s’estén de nord a sud al llarg de 350 km, i que abasta una extensió de 16.800 km². Entre aquest camp de gel inabastable i l’oceà Pacífic viuen a Puerto Edén tot l’any unes 80 persones, entre pescadors, carabiners i personal forestal. Al bell mig dia i a la coberta del vaixell vaig preguntar per la mestra de Puerto Edén. Ella és Paola Guerque, una dona de 40 anys nascuda en Ancun (illa de Chiloé). Als 4 anys marxà a Punta Arenas a viure. En acabar els estudis en Puerto Arenas es va assabentar que hi havia una plaça de mestra a Puerto Edèn. Ni idea tenia ella d’on estava aquest poblet. En arribar el 2008 amb 30 anys va veure una badia tan selvàtica i solitària que el primer que va pensar fou quan tardaria en aparèixer un dinosaure. A la seua vora somriu el seu marit amb una cara de bona persona que convida a estimar-lo, per la qual cosa s’enamorà d’ell i es casaren després de dos anys. Es conegueren a Puerto Edén només arribar i tenen un fill de sis anys que corre entre nosaltres. L’escola està al centre del poble i actualment tan sols dona classe a 11 alumnes d’ entre 6 i 12 anys. Aquest darrer any a l’escola tan sols hi ha xiquetes, així que el fill de Paola és l’únic xic. Totes les alumnes se’l rifen i arriben quasi a les mans per tal de compartir pupitre amb ell. Com serà la vida a Puerto Edenque després de 8 anys de casat, que aquest viatge de la mestra amb el marit i el fill, que els portarà a l’illa de Chiloe, és el viatge de nuvis que tenien pendent des que es casaren i que no  havien pogut fer. En gran part perquè el seu marit és l’encarregat del grup electrogen que dona llum a Puerto Eden. I com que ningú més sap fer-lo servir, no havia pogut trobar un substitut per fer unes vacances. Ni anar a veure nàixer al seu fill! Paola estava emocionada de poder portar al marit i el fill al poblet de Chiloe on va nàixer. Des d’Europa és difícil