A qui interessa difamar Rafa Xambó?
TURIA: Por su interés reproducimos la carta de apoyo a Rafa Xambó publicada en el semanario El Temps. L’article d’opinió, presentat com un reportatge, duu per títol “Les notes discordants de Rafa Xambó”. Traspua un estil personal que es podria descriure com de “bel·ligerància contra els nostres” o de “foc amic”. És un tir (o molts) per l’esquena a un lluitador capdavanter i valent qui, des de les files de l’esquerra nacionalista valenciana, s’ha enfrontat amb valentia i sense amagar la cara durant més de vint anys a les polítiques conservadores que han enfonsat la nostra cultura, la nostra economia i la nostra autoestima com a poble. Amb quina autoritat l’autor d’aquest article treu el nas des de la comoditat de la seua trinxera i dispara per l’esquena contra aquell que s’ha atrevit a enfrontar-se cara a cara a l’oponent? On estava Víctor Maceda quan Rafa Xambó reivindicava la nostra llengua? Quan s’implicava en els moviments socials en lluita contra Rita Barberà i Eduardo Zaplana? Quan participava molt activament a la pel·lícula-documental Ja en tenim prou? Quan es tancava per la música en valencià i empentava la creació del Col·lectiu Ovidi Montllor? Quan va denunciar quasi en solitari el balafiament de més de mil milions d’euros d’RTVV? Quan li atacava la dreta dient-li “el Platón del 15M”? Quan una vegada darrere d’una altra alçava la seua veu, tot exposant-se, amb valentia, abans que es posara de moda, per replicar les mentides omnipresents dels gestors dels governs del PP i la seua propaganda mediàtica? No entenem que Maceda se salte els dos anys de lluita de Xambó contra el PP al Consell d’Administració de l’extinta RTVV, sense fer esment a les dues vegades que va anar a la fiscalia a denunciar el balafiament. Ni per què ignora que els ex-directius d’RTVV estan denunciats per Xambó davant el jutjat de Paterna. No ha trobat aquesta informació en els reculls de premsa? Una recerca senzilla per Internet li ho haguera resolt fàcilment. No, Maceda tria el que curiosament ell creu que pot desacreditar Xambó: una suposada ambició de poder, fam de càrrec, s’inventa una confrontació amb CCOO, Intersindical Valenciana i UGT que no va passar mai d’una discrepància legítima quant a l’ERO d’RTVV, manipula grollerament el resultat de les primàries de Compromís i s’atreveix a dir que “va comminar” referents de la cultura perquè li donaren suport. Més encara: hi posa els noms, no se sap molt bé amb quina intenció, si la de fer-ne una llista negra d’amics de Xambó o furgar per si algú es va deixar engalipar i en pot treure profit. Quant al que diu del resultat del concurs de CulturArts, demostra una gran capacitat fabuladora. I sort que, en aquest cas, no trau la llista de les moltes persones de la cultura que li férem costat. Quina intenció pot haver darrere d’aquesta crítica maldestra? A qui interessa difamar contra Rafa Xambó? Es veu massa clarament que la crítica de Maceda té un únic motiu al voltant del qual ha construït un discurs força elaborat. No podem negar-li dedicació i esforç. Tant de bo ho dedicara a coses més útils. L’únic tema que cou el signant de l’article és, precisament, el barem del concurs públic que la nova televisió ha d’encetar per tal de contractar els professionals que l’han de posar en marxa. És a dir, per defensar una posició corporativista no dubta a carregar contra un dels membres del Consell Rector de la TV, potser el que més ha fet en els darrers anys perquè gent com Maceda puguen treballar lliurement i en la seua llengua. El problema de la televisió valenciana no ve de la seua reobertura, sinó del seu tancament. Després de vint anys de lluita contra unes polítiques nepotistes i autoritàries, ha arribat l’hora de construir una societat nova i això requereix molt de treball, sacrifici i generositat. No s’entén que des de la tribuna d’una publicació nacionalista com EL TEMPS algú pretenga ensorrar d’aquesta manera un autèntic referent de la lluita pel nostre país, la nostra llengua i la nostra cultura com és Rafa Xambó. I tot per fer evident una reivindicació personal o una baralla corporativista… o perquè se senta bé amb la seua veu cridant «que hay de lo mío«. El periodista vol presentar Xambó com un personatge ambiciós i àvid de poder, que no dubta a l’hora de fer palesa la seua militància política, i que s’expressa amb molta (massa?) llibertat quan li toca defensar les seues idees o respondre els atacs dels seus adversaris ideològics. Potser cal recordar-li que la militància política i el compromís amb unes idees no són una taca en la personalitat de ningú sinó que, més aviat al contrari, haurien de dir molt en favor de la gent que es compromet i que roba temps a la seua vida privada, laboral i familiar, per lluitar pel benestar de tots o que lluiten per valors que estan per damunt d’ells. És una llàstima que Maceda haja comprat el discurs del pensament únic, la gran victòria del neoliberalisme, que pretén fer veure que la política és bruta i qui s’hi dedica ho fa només pel benefici personal. Aquest pensament ha permès que les elits econòmiques conservadores ens hagen governat durant dècades amb l’única finalitat de fer negoci privat amb els diners públics. Si s’haguera informat mínimament, el periodista hauria descobert que el compromís polític de Xambó no ha estat en cap moment fruit d’una ambició personal, ni de l’ànsia de poder ni de diners. Els qui el coneixem sabem molt bé que Rafa viuria més a gust dedicant-se només a la seua activitat universitària i a la creació artística, i que hem estat precisament la gent del seu entorn, companyes, companys i amics, els qui li hem demanat, una vegada rere una altra, que acceptara assumir llocs de responsabilitat o de gestió relacionats amb la Cultura i la Comunicació, dos disciplines per a les quals resulta difícil trobar gent més preparada que ell al nostre país i
